“Lucrècia Borja, la filla del papa”, Darío Fo

Proyecto1_Maquetación 1.qxd

Lucrècia Borja, amb el seu tercer marit, Alfons d’Este, duc de Ferrara

Tenia la idea d’un Dario Fo irònic, grotesc, sarcàstic, molt crític amb el poder, sigui l’econòmic, el social, el religiós. Un gran còmic dominador de la caricatura i de la mímica, home d’èxit i molt controvertit. Però en passejar la mirada pel taulell d’una llibreria no em vaig poder estar de comprar un llibre seu, publicat aquesta any,  que he llegit amb molt poc temps. Em cridà l’atenció el retrat de Lucrècia Borja de la portada. El títol és Lucrècia Borja, la filla del papa. Els Borja, des que vaig llegir el magnífic llibre de Francesc MiraBorjapapa m’interessen molt. L’editorial Bromera va publicar un llibre-obsequi sobre el papa, Els Borja. Família i mite, amb text del mateix Mira, acompanyat d’esplèndides il·lustracions de les estances papals, amb una profusa decoració renaixentista.

Abans de comprar el llibre de Dario Fo en vaig llegir el resum de la contraportada: “Aquesta novel·la ens endinsa en l’encant de la cort renaixentista amb Alexandre VI […], amb totes les peces del joc del poder, el més despietat de tots”. De Lucrècia Borja ja he llegit bastants llibres, algun de molt bo, i ella sempre m’ha caigut bé. En fullejar la novel·la del Nobel Fo, vaig adonar-me que caminant sobre una base històrica, diria que ben documentada, mira de retratar no només la “vida” de la noia, sinó l’ànima, fent de Lucrècia una noia lliure, vital i “autèntica”, tot i viure en ambients corromputs. Indiscutiblement la tracta amb molta simpatia. Més enllà de la llegenda negra, els llibres seriosos ens fan veure la vida d’una noia “objecte”, moneda de canvi de la diplomàcia, cosa corrent en les famílies senyorials d’aquella època. Però en tots els llibres m’ha semblat que emergia una Lucrècia senzilla, intel·ligent i de gran vitalitat.

Haig de dir que he seguit amb complaença la novel·la, i que he trobat molt atractiva la imatge de la Lucrèciaimaginada per Dario Fo. A un seu amant, Fo li fa dir: “És difícil trobar un dona que sempre pensa primer en els altres que en el seu propi benefici”. Dario Fo afegeix: “Lucrècia, tot i la situació política inestable aconseguí guanyar-se l’admiració i l’afecte de la gent i de la cort. El seu encant i la seva disposició a escoltar i ajudar les persones s’havia imposat sobre els prejudicis i els rumors que envoltaven el seu nom”. Ja cap al final de la seva vida –mor als 39 anys! – escriu una carta a les monges del convent que ha fundat, en la qual els diu: “No hem construït aquest lloc envoltant-lo de murs que ens puguin protegir dels perills físics i morals del món sinó perquè visqui i es faci en nosaltres l’amor. L’amor no tan sols a Déu, sinó a tota creació que en necessiti”. I afegeix: “L’amor és l’invent més gran del Creador, especialment quan hi involucrem tot l’esperit i el cos”.

Un llibre molt ben escrit que et permet conèixer el món del Renaixement, al costat de la idealitzada Lucrècia Borja, que brilla enmig d’una societat elegant, rica i cruel.

Proyecto1_Maquetación 1.qxd

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Lectures. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s