“De la cüestión del hombre… a la cuestión de Dios”, Juan Alfaro, S.J.

204Nens i nenes de visita a Caixa-Forum

Reprodueixo, seguides, les glosses que vaig escriure ja cap  al final de Prímula, quan estava preparantel nou blog, és atent al que podríem dir la mediatció sobre les coses penúltimes i les últimes, en feliç expressió del teòleg luterà Dietrich Bonhoeffer, que he citat sovint.  Aquestes glosses parteixen de la lectura del llibre “De la cuestión del hombre a la cuestión de Dios”, del jesuïta pare Juan Alfaro, que vaig tenir de professor a Roma. Tracten del sentit de la vida, un tema que sempre m’ha interessat, del qual n’he parlat amb moltes persones, que tenen punts de vista ben dispars. Les penjo a la secció diria principal del blog Capvespre, que les altres seccions de seguida taparan; seccions que d’altra part són més variades, més distretes… I ja sabeu: clicant en la barra de sota la capçalera o sobre les il·lustracions de la columna lateral, trobareu quan vulgueu entrar-hi.

………….

Al meu  professor de Teologia de la Universitat Gregoriana de Roma li preocupava esbrinar el problema de Déu i de la relació de l’home i Déu. EL títol del llibre ja diu clarament de què es tracta: De la cuestión del hombre a la cuestión de Dios. Diria que és un intent de respondre a una de les tres o quatre preguntes fonamentals sobre la vida, que són d’on venim, què som, cap a on anem. O, en altres paraules, quin és el sentit de la nostra existència, situats com estem entre un venir al món sense que ho haguem decidit nosaltres, i un “marxar” –la mort i el després de la mort– en què nosaltres tampoc hi tenim cap protagonisme.

La veritat és que quan vaig acabar la lectura del llibre vaig pensar en la gent: en els meus familiars, en els amics i amigues, en les persones amb les que tracto. Va ser com si baixés del terrat on, igual que Nicodem que en el silenci de la nit i sota el cel estelat havia estat conversant amb Jesús sobre el més enllà, jo havia estat discorrent quin sentit té la vida. I vaig tenir la impressió que aquests temes per mi tan fonamentals, a la gent no els interessen. La gent viu passablement bé, feliç si la salut i les coses van bé, conformada i fins acceptant-ho amb naturalitat que la vida sigui un esdeveniment poc transcendental –si es pensa en la globalitat del món ¿què representa un home, una dona més o menys?– però individualment, viure és prou interessant i prou satisfactori com per anar-nos-en d’aquest món, també sinó contents, conformats.

Dit això, amb tot demà o pròximament hi tornaré. Filosofar al cap i a la fi no fa cap mal, al contrari. I potser pot contribuir a fer que valorem encara més el fet d’existir.

… a la cuestión de Dios”

De fet, em vaig sorprendre a mi mateix quan als pocs dies de l’operació del cor uns amics em van preguntar si vaig pensar en la mort i si vaig sentir por. L’operació era greu i abans d’entrar al quiròfan el metge em va dir que m’hi podia quedar. Als amics els vaig contestar que de por no en vaig tenir. I a la pregunta si creia en l’altra vida –la vida eterna–, vaig dir-los que sí però que no era una certesa, sinó un acte de fe. I vaig afegir –que és del que dic que me’n vaig sorprendre– que en tot cas per mi la vida ja era prou meravellosa per estar content d’haver viscut.

Coincidiria amb les persones de les que em vaig referir en l’escrit d’ahir. Ho crec i ho sostinc: la vida és un miracle. Una font de plaers i de satisfaccions. Sobretot de satisfaccions espirituals en la mesura que tot el que vius positivament et fa sentir humanament més ple i més feliç. Penso en la capacitat d’estimar, en la capacitat de conèixer i de pensar, en la multitud de goigs i sensacions que et proporcionen els sentits. Penso en la vida humana, oberta sense límits. De vegades, coses aparentment petites com pot ser la llum d’un dia net després d’una pluja, i l’atmosfera que en resulta, que et dóna un benestar tan gran, que desitjaries que aquell dia no s’acabés mai.

La diferència estaria en què a mi aquestes vivències de les quals la vida n’està tan plena em porten el desig d’anar més enllà. Són com finestres! ¿Recordeu el títol de la pel·lícula Finestra amb vistes? ¿O el de la novel·la El déu de les petites coses? Quanel meu professor  Juan Alfaro escriu el llibre De la cuestión del hombre a la cuestión de Dios sembla que d’una pregunta filosòfica severa sobre l’existència humana tan fallida en tantíssims casos, s’hagi de concloure que, o hi ha un Ésser Suprem que ha de dur a bon terme aquesta vida que ens ha donat o, sinó, que la vida és un absurd.

Jo m’acontentaria com l’ocellet que després de fer un glop d’aigua, satisfet, alça el caparró cap al cel. Però això, més que filosofia (no diguem ja ciència!), és poesia. O fe.

La “raonabilitat” de la creença

206Llac d’Antorno, camí de Misurina a Tre Cime di Lavaredo (Auronzo)

L’ocellet que beu aigua aixeca el caparró i a la seva manera és feliç. Aixeca el cap però de seguida volarà cap a on segurament ell no preveia uns instants abans. Sensible al més petit moviment, haurà volat per atrapar una papallona que passava a prop, o ha vist la bandada de congèneres i s’hi ajunta, a la cerca de menjar, d’una ombra o d’un amagatall. L’ocellet no pensa, per a ell només hi ha un present que viu empès pel seu instint.

L’home, en canvi, té la facultat de preguntar el perquè del que viu i sent. Una pregunta sobre per què la vida ha d’acabar. O què hi ha o no hi ha després de la mort. I fins es pot demanar allò que expressava la cantant Guillermina Motta, amb paraules punyents: “Digueu-me per què / estant tan avall / sento coses tan altes.”

Són preguntes que més que en el cervell neixen en el cor. La raó racional no té resposta a aquestes preguntes perquè es nodreix de la ciència, el camp de la qual són les coses comprovables. Les respostes als “temes últims” que podríem qualificar d’humanistes, competeixen a la filosofia –en el camp del saber– i, en la vida pràctica, al sentit comú particular de cadascú, forjat per l’experiència vital. Així, quan un indígena atribueix a Déu la caiguda d’un llamp, ho fa perquè ha constatat que tot efecte té una causa proporcionada i, en la seva desconeixença de la meteorologia, les coses que superen el seu món creu que depenen d’uns éssers superiors, al que té per déus. Quan ho aprengui, déu li quedarà més lluny, i de causa en causa i convençut que tot efecte té una causa proporcionada, quan arribi al punt zero–el dels començaments de la realitat primigènia–, raonablement continuarà pensant que algú ha d’haver creat aquesta realitat, origen de l’univers. O no. Persones potser amb una ment predominantment racionalista trobaran igual de raonable, o més, atribuir a la casualitat l’origen del món, que no pas a un Creador.

A mi, tot i que l’argument de la necessitat d’una primera causa no em sembla que demostri l’existència de déu, sí em sembla molt raonable.

L’home nou

207

Continuant la glossa anterior, remarco un altre aspecte que dimana de la “qüestió” sobre l’home i Déu. Molts antropòlegs atribueixen la creença a la necessitat congènita de l’home de donar resposta a les preguntes que susciten fenòmens naturals que el superen i l’aterreixen. En aquestes circumstàncies i en especial davant de la mort, l’home inventaria un Ésser suprem a qui atribuiria la marxa de l’univers. La religió sorgiria de la necessitat de guanyar-se aquest Déu. El culte, sigui de la mena que sigui, promouria una sèrie d’actes que la gent faria per aplacar els déus, o per obtenir la curació d’un mal, la victòria sobre l’enemic, una bona collita o una bona caça… Déu seria l’àrbitre de l’univers que, com a tal, ens premia si som bons, o ens castiga si actuem malament.

No nego que la humanitat en molts llocs i en moltes estadis de la història, fins i tot avui dia, ha viscut sota el temor pensant en el Déu que premia o castiga. Però pregunto com és que també hi ha persones –també de modernes i cultes– que busquen Déu. Suposo que hi ha molts factors de tipus social com el pes d’una cultura secular, per explicar-ho. Explicar-ho en part… Perquè ¿no hi ha gent que assumeixen aquesta crítica i, no obstant, no solament perseveren en la fe, sinó que miren d’aprofundir-hi? ¿No serà que viuen la creença com una experiència que creuen que els fa més humans, més bons i més “savis”? La fe seria una escletxa que els permet entrellucar un horitzó que creuen que els fa créixer com a persones humanes. Com el que diu de Jesús l’evangeli: que “creixia en edat, saviesa i bondat”.

Jo m’imagino que aquesta va ser l’experiència que va viure el rabí Nicodem la nit que va conversar amb Jesús al terrat de casa seva. En la conversa Jesús li parlà tan intensament d’un “més enllà”, que Nicodem, desconcertat, s’excusà argüint que no podia retornar al ventre de sa mare per recomençar una altra vida. La veritat és que Jesús li parlava d’una vida nova amb la bonica imatge de l’home nou, a la que s’arriba per un canvi interior. L’home nou que no vol dir escapar del món sinó elevar el pensament (mitjançant la fe) per endinsar-se en les fondàries de l’ésser, i descobrir la secreta font d’on neix el riu d’una vida que no s’estronca mai.

Proyecto1_Maquetación 1.qxd

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Capvespre. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s