“DOS TAÜTS BLANCS I DOS DE NEGRES”, de Pep Coll

car 1Pep Coll i familiars i amics de Carreu, en l’homenatge a les víctimes del crim al cementiri d’Herba-savina, on aquestes van ser enterrades. A sota, el poble d’Herba-savina (avui enrunat), any 1967, foto de Jordi Mir

He llegit el llibre de Pep Coll Dos taüts negres i dos de blancs, la història novel·lada del crim horrible que va sacsejar els habitants de les valls del peu de la muntanya de Boumort, que s’alça tocant a la Pobla de Segur. En les petites masoveries de Carreu van aparèixer morts un matrimoni i les seves dues nenes. El crim va commoure la gent de la contrada pirinenca. Un matrimoni sospitós va ser jutjat i empresonat. Però mai se’ls va poder inculpar perquè els fets no es van demostrar. Les influències polítiques i els interessos econòmics, en plena postguerra franquista, van fer que no s’arribés al fons del procés judicial.

El llibre, amb un ritme frenètic i apassionant, va reconstruint els fets d’una manera original i molt suggestiva. Al llarg dels capítols desfilen els diversos personatges relacionats amb el crim, i a partir de cadascun es va completant la història. Hi surten el rector que parlà amb uns gitanos sospitosos, l’home i la dona abans de ser assassinats, els tinguts per autors del crim… i, el que a mi m’ha atrapat més, el llibre recrea l’escenari del crim: la vall de Carreu i la dura vida dels qi hi vivien, uns pobles avui abandonats i enfonsats, i una vall sumida de nou en el silenci més absolut.

La gran pregunta és com és possible que es pugui donar tanta maldat, que algú pugui cometre un crim en el que es maten no solament un home i la seva dona, sinó també dues criatures, innocents. Som davant del problema del mal i de les seves possibles causes. ¿Un exemple més de l’explosió de la lluita sorda d’interessos econòmics, d’enveges, de la rivalitat que la duresa del marc geogràfic i de la vida que s’hi mena, du la gent a la brutalitat?

Un món perdut

car 3La Bastida de Bellera (Pallars Jussà).  Al fons dins del cercle groc Santa Coloma d’Erdo. Els nens i nenes baixaven a escola a la Bastida pel camí que voreja per dalt el barranc de l’Infern

Un dels atractius del llibre dels quatre taüts és que et submergeix en un món que ja no existeix. Em miro el mapa de la zona. Carreu és una franja blanca, entre el color fosc de la serra de Carreu i el muntanyam del Boumort. Un lloc que no conec, però en canvi he visitat diverses vegades el proper territori que és a la vessant sud de Carreu, a l’abric de la serra de Carrànima. He estat a Abella de la Conca, un petit municipi enfilat al vessant d’un penyal, al qual van pertànyer algunes masoveries de Carreu.

A Bóixols vaig contemplar un cartell on es recullen les rutes d’aquesta zona. Caminades llargues per llocs deshabitats, i llegint el llibre de Pep Coll és com si reculessis als temps en què a les masoveries i als petits pobles de muntanya hi vivia gent. Eren pocs veïns i les distàncies llargues. La gent anava a peu. Amb les seves anades i vingudes cosien el territori de relacions humanes, i l’“humanitzaven”. La nena de Laortó, una de les víctimes (per posar un exemple) cada dia anava a escola a prop de Pessonada, més de cinc hores entre anar i tornar. A mercat baixaven a la Pobla de Segur. Per animar els balls llogaven l’acordionista de més enllà, i quan es produïa un part cridaven la llevadora que vivia a Herba-savina.

Al revés del que passa a ciutat, on no coneixes ni el veí del pis de sota, perquè la multitud i la proximitat fa que la gent et sigui estranya, mentre que a muntanya la soledat remarca la presència del veí distant. Ho he intuït en les hores que he passat a Santa Coloma d’Erdo: des del petitíssim poble (avui absolutament mort), contemplant en la distància la Bastida de Bellera on la quitxalla anava a escola, tinc la sensació que el paisatge s’omple amb les veus dels nens i nenes que tenien en aqust paratge el seu món. Ho he viscut també a Gramenet de la Vall Fosca (un poble sepultat per la malesa), o a Santa Coloma de Cuberes, esglesiola i caseriu abandonats, sota una imponent balma. D’aquests pobles he conegut alguns dels darrers veïns, unes persones que fa poc més de cinquanta anys un dia van tancar la porta de casa per sempre més; al darrere deixaven un món que desapareixia, i que avui ens sembla llunyíssim.

Escenari del quàdruple crimcar 2 Les masoveries de Laortó i  Pla del Tro on vivien les víctimes, (en la de baix, veure el mapa), i els autors del crim (en la de dalt)

Abans de guardar el llibre dels quatre taüts li dono una darrera ullada, contemplant el mapa que de la zona m’ofereix l’Atles Topogràfic de Catalunya. Com que és força gran (1: 50.000), els detalls, les corbes d’altitud i els ombrejats que diferencien la solana i l’obaga permeten fer-me una idea aproximada de com és el terreny. Em sembla que quan vaig parlar per primer cop de la vall de Carreu, ho vaig fer com d’una llenca plana entre dues cadenes muntanyoses, la serra de Boumort i la de Carreu. Ara ho veig diferent, com un fons estret, solcat pel riu, amb els marges que s’enfilen de seguida. El riu en passar a prop dels masos on va tenir lloc els quàdruple crim, discorra a una altitud d’uns 1.000 metres, mentre que les masoveries de Laortó i Pla del Tro deuen ser a uns 300 metres més amunt, a solana, amb vistes a la serra de Carreu.

car 4

Tinc ganes d’anar-hi i fer-me càrrec del paisatge. Un cop que hi he viscut durant la lectura del llibre, el lloc se m’ha fet familiar.

Finalment una nota sobre  de la parla pallaresa, una forma dialectal del català. L’idioma, igual que les persones i els éssers vius, rep la influència del medi on s’insereix, i adquireix trets peculiars. Pep Coll parla del dialecte pallarès. I en el llibre hi he trobat moltes expressions i paraules genuïnes, o l’ús de vocables comuns que, més enllà d’aquests topants, no se solen emprar. En copio uns pocs exemples, 1), de locucions: “una destrossa a l’englevat”, “afoga una costa de fenàs”, “no tenia molla de raó”, “ens vam escunçar en la mateixa finca”, “sense gaires agalius”, “els cornussos de gats”. I, 2), paraules com aquestes: ·farnacapallarguesmandongueratartentxurracarcatxera, argenda

Abans, qualificar un parlar de dialecte era com menystenir-lo. Avui s’hi veu la riquesa de la llengua. Ja Carles Riba va escriure al pròleg del Diccionari de Pompeu Fabra que “qualsevol mot o locució del dialecte natiu hi hauria de figurar [al Diccionari], com a vivent que és”.

Afegeixo que la lectura del llibre enganxa. En aquesta nota no he volgut respondre a la pregunta dels mòbils de l’horripilant crim.  Dir, només, que ve condicionant per interessos econòmics, i que la brutalitat del fet  s’explica en part per la rudesa a que la vida en un paratge duríssim com el que comentem exercí sobre les persones que hi vivien i treballaven. Deixo que el lector ho vagi descobrint, cosa que farà amb el cor en un puny.

Proyecto1_Maquetación 1.qxd

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Lectures. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s