Amor al bosc

a 2

Penso en l’harmonia que presideix la natura. Hi penso, especilment quan m’endinso en un bosc. N’hi ha d’espectaculars. A Catalunya se n’han destacat uns quants, als quals se’ns convida d’anar-hi per sotmetre’ns als efectes “medicinals” que rep qui els visita. Me’ls vaig anotar per si se m’escau d’anar-hi: a la llista hi figuren el de Guitart i de la Torre, el de la Vall de Bianya, l’alzinar de les Vinyasses (a l’Albera), les rouredes i alzinars de Baussitges (a l’Alt Empordà), i les capçaleres de  l’Onyar. Podria afegir-hi, entre molts altres, la vall del riu Foix o la Fageda de la Grevolosa… I no cal dir, els que es troben per tot el Montseny…

D’adolescent i de jove he passat moltes hores al bosc, sobretot els estius de Can Fatjó dels Xiprers. Hi anàvem a fer caminades, o bé a explorar el llit d’un torrent o a la descoberta d’algun cau de conills, o per veure les rates xardes anfilades dalt d’un arbre… Jo hi passava moltes hores llegint. Anar a un bosc és com entrar en un temple. És clar, les sensacions que reps també depenen de la teva disposició. Parlo d’anar-hi amb silenci per escoltar els murmuris de la brisa, el fraseig de l’aigua, el refilet melancòlic del pit-roig, la veu atiplada d’una mallerenga, el crit espantat que fa el picot quan et descobreix i fuig esverat. Hi ha la llum, el joc de les clarors i les ombres, l’olor humida de la terra, els perfums que vas sentint segons que trepitgis una farigola o la ruda, o que et freguis amb un romaní.  Insisteixo en el silenci. Que callis per escoltar la la natura. Un silenci que t’arriba a l’ànima i et fa sentir que formes part del bosc, encara ets un intrús, fins que el paisatge et guanya.

I hi ha els arbres. A Can Fatjó predominaven els pins halepensis, que deu ser-ne la mena més pobra de pi que existeix, tan diferents del pi roig o del pi pinyoner. Hi ha arbres que són veritables monuments. ¿Heu vist les sequoies del Centre de la Natura de Santa Fe del Montseny?  Hi ha arbres elegants de per ells mateixos, com els cedres i els avets, i n’hi ha que et captiven per la seva majestuosa frondositat, com els castanyers… De vegades et sents estretament lligat a un arbre en concret o a una espècie arbòria. Com sap “tothom”, el meu arbre és el xiprer: per la seva figura, pel seu simbolisme i perquè he passat les millors etapes de la meva vida en la masia dels xiprers que, a més! ha donat nom a la meva família materna, el meu segon cognom.

Per això entenc la fascinació del poeta mallorquí Miquel Costa i Llobera, que va escriure el bellíssim poema  “Mon cor estima un arbre”.

………..

Mon cor estima un arbre! Més vell que l’olivera
més poderós que el roure, més verd que el taronger,
conserva de ses fulles l’eterna primavera.

 

a 1

 

Proyecto1_Maquetación 1.qxd

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Paisatges. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s