El pes eternal de la vida

vida futura segonaLluna plena, a El Olivar (foto feta des de la meva habitació)

Acabo la reflexió que vaig iniciar fa algun mes arran de la lectura del llibre del pare Juan Alfaro De la cuestión del hombre a la cestión de Dios [vegeu els escrits a sota d’aquest].  Una conclusió és que en la vida moderna les persones que viuen una vida passablement bona no solen qüestionar-se el sentit de l’existència humana des de la metafísica, ni des de la religió. S’accepta que la vida és així: comença i acaba com totes les coses, i si les coses et van bé, es creu que ha valgut la pena viure. Anar bé vol dir fer prous anys, tenir salut, que la família t’acompanyi i haver aconseguit una situació social suficientment bona com per no passar estretors. De fet, són moltes les coses bones i boniques que ens ofereix la vida, encara que en algun moment un es pot preguntar què fem en aquest  món i per què hem de morir. Sobretot la pregunta pertorbadora ve quan un fet dramàtic trenca la normalitat de la vida. La mort d’un jove. Un accident inesperat… Una catàstofe com el tsunami anys enrere, o un terratrèmol com el que ha davastat la vall de Kàtmandu.  I no cal dir com qüestionem la vida davant la presència del Mal fet per l’home, difícil d’encaixar.

Anys enrere les coses eren diferents. La societat la impregnava la religió, i el pensament de la  vida eterna, de la salvació o de la condemna eren molt presents en l’imaginari col·lectiu. A més, la vida terrenal, tan efímera i tan decebedora per una multitud de persones, es veia com l’oposició dela vida que es predicava que tindríem en l’altre món; la d’aquí es veia com una peregrinació feta en  una vall de llàgrimes, plena de perills no sols per al cos, sinó principalment per a l’ànima.  Una vida oposada a la que ens espera al cel creença en aquells temps gairebé unànime, fins al punt que místics o místiques com santa Teresa de Jesús desitjaven morir: “Tan alta vida espero, que muero porque no muero”.

Els qui vivim l’esperit secular propi del món modern és com si ens haguéssim girat d’esquena al cel (el més enllà feliç) per abocar-nos a la terra. Més que en el cel, pensem en aquest món, on desitgem l’adveniment de l’home nou i de la terra nova. Podríem expressar aquesta nostra actitud amb les paraules del Cant espiritual de Joan Maragall:  “Home só i és humana ma mesura”. I serà en tot cas l’aprofundiment en els valors que estimem (la bellesa que ens enamora, l’amistat que ens fa feliços, l’amor als altres…) que farà que neixi en el nostre cor el desig que la vida sigui eterna.

Els creients avui volem arribar a Déu no per la buidor o sense-sentit de la vida present, sinó pel que la vida té de bo, i de bonic. I pel pressentiment del seu esclat (pondus eternitatis) en un futur absolut.

Proyecto1_Maquetación 1.qxd

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Capvespre. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s