L’OLIVAR Comarca d’Andorra, Saragossa)

olivar estricte escrip

El monestir  de El Olivar es troba a la comarca saragossana d’Andorra, a prop d’Alcañiz. El lloc el vaig descobrir a través d’internet i el vaig triar perquè és econòmic, perquè desconeixia el monestir, perquè és solitari (el poble més pròxim, Estercuel) és a quatre quilòmetres), i perquè pel que vaig veure en la fitxa de Google, l’edifici i el paratge són bonics. Després, se m’hi han ajuntat dos al·licients més: un, que és on Joan Sales fa discórrer bona part de la seva famosa novel·la Incerta glòria. L’altre, que acabo de conèixer un frare mercedari de l’Olivar, el pare Manel, que ha vingut a passar una temporada a la parròquia Major de Santa Coloma, i me n’ha fet cinc cèntims.  Hi seré deu dies (que passen volant). O no tant perquè, quan vius en contacte amb la natura i embiolcallat de silenci, vius la lentitud de la vida al camp i  a la muntanya, i el pas tranquil de les hores et fa sentir un tast d’eternitat.

Segur que el paisatge de l’Olivar de quan va ser-hi Joan Sales haurà canviat. Basti una dada: als anys trenta el poble on sestava l’escriptot hi hsvias un miler de persones i ara són uns dos-cents veïns.  A part que un el veu d’una manera i un altre d’una altra, l’impacte depèn també dels gustos, dels estats d’ànim: uns camps i una muntanya no es poden veure igual quan els contemples com a turista que quan és un camp de batalla, i tu hi ets com a soldat. Uns rocs, una riera, la malesa que cobreix un camp cobren un gran valor perquè pots amagar-t’hi i fer que l’enemic no et vegi. N’avanço uns fragments de les descripcions que fa Joan Sales:

“Aquests paisatges del Baix Aragó són dolorosos, però no ben bé barrocs; no havent-hi estat mai abans d’ara, em vénen molt de nou. (…) Els primers dies m’hi perdia, fins que vaig descobrir que  aquests paisatges no pertanyen a l’espai, sinó al temps; no són, doncs, paisatges, sinó instants.(…) Un cop descobert el seu secret, no els canviaries per cap altre del món”. “Faig llargues caminades; de vegades m’assec al peu d’una olivera i m’hi estic tan quiet que els corbs vénen a posar-se a terra a poques passes, com si jo no hi fos. N’hi ha a centenars; i em fan companyia. Al fons, unes muntanyes de roca pelada tanquen el terme. De vegades tenen un núvol damunt: la roca i el núvol, la permanència i l’evanescència. El núvol passa, però que esplèndid en el seu aspecte canviant a l’hora de la posta; la roca és sempre igual”. “Al llarg del riu els camins són bons per cavalcar. (…) El del monestir es confon a trams amb el mateix llit del riu; les potes de l’euga alcen una polseguera de finíssimes gotes i s’hi forma l’iris”. “Quan cau la tarda i es mou la brisa, entre el fullatge dels xops i entre els gessamins i les mareselves silvestres se sent una xerradissa d’ocells de moltes menes: merles, caderneres, oriols, què sé jo”.

Interessant retrat, no?

olivar estricte escrip

3

300 quilòmetres

El comptaquilòmetres quan vaig ser a destí marcava 325 quilòmetres. Més o menys és la distància que hi ha des de Santa Coloma, no l’exacta perquè vaig fer alguna marrada. Aquesta és també la distància psicològica. T’adones que entres en una altra terra.  Amb pinzellades gruixudes, impressionistes, parlaria de la duresa rocosa de les muntanyes, de la vegetació rabassuda que les punteja, de les fondalades verdes regades per riuets que s’obren camí, a través del dur paisatge.  Incrustats en el paisatge uns pobles no malmesos per un urbanisme desbocat, amb les teulades de teula d’un vermell viu… i cases arregladetes.

1Estercuel

Estercuel –la població a la que pertany el monestir de El Olivar–, es troba en aquest paisatge que he descrit. Un poble apinyat al llom d’un monticle, amb carrers estrets, aquests dies plens de nens i nenes amb bici: el fills dels estiuejants, molts antics fills del poble. A l‘hivern –em diu un veí que porta cinquanta anys vivint al barri de Gràcia de Barcelona– només n’hi viuen dos-cents. L’animació dura un mes, dos mesos, sobretot la segona meitat d’agost. “Però després, el poble està mort”. I conformat, sentencia: “És llei de vida”.

L’Olivar és una altra cosa. Em refereixo a l’emplaçament  perquè el càstig d’aquest temps també el pateix: ara hi resten només tres frares, el casalici és gran i fins diria solemne i perfectament restaurat. La planta en la que tinc l’habitació, l’escalinata, el claustre són suntuosos, recorda l’estil dels paradors que impulsà Fraga. La vida que s’hi fa, però, em sembla la dels hostals de poble o dels vells santuaris que teníem a Catalunya. Mengem al menjadoret del costat de la cuina i la sobretaula es té en el petit atri de la contigua sortida d’emergència. L’edifici és important. I l’entorn frondós, rodejat de boscos, sense cap altra casa ni cap poble a la vista.

Religió (1)

4

En el llibre-guia Monasterio de Santa Maria de El Olivar, en la descripció que fa de l’excursioneta a la creu de prop del monestir, diu: “Desde 1913, una cruz en lo alto del risco recuerda a viajeros y peregrinos, que llegan al valle  la Virgen del Olivar”. De fet, tot el monestir està impregnat per la religió. Quan arribes a l’habitació, sobre la taula trobes un paper de benvinguda que després de demanar-te que respectis la casa i no pertorbis el clima de silenci, abans d’exposar les  Indicaciones a tener en cuenta, et diu: “La hospedería está regida y pertenece a la Orden de la Merced, en las habitaciones y en todo el recinto verán signos, imágenes y objetos religiosos que forman parte del inmueble y deben respetarse”.

El frares s’han obert, potser més per necessitat que per convicció. De novicis ja no n’hi ha al convent i, un cop restaurat, els frares constataren que “se hacía necesario buscar utilización a este enorme edificio. Surgió la idea de dedicarlo a hospedería para las personas que desean hacer un alto en su vida, y dedicar unos días al descanso, a la reflexión o al estudio”, i el van obrir a la gent.

Els mercedaris (com els capellans i religiosos en general) no tenen vocacions. I ara, a El Olivar, només hi ha tres frares. Van vestits de seglars. Mengen amb els hostes (homes i dones)… Però penso que els semblaria que no són prou fidels a la seva vocació religiosa si el monestir aparegués als ulls dels hostes com a mera residència. Si més no –deuen pensar–, que les imatges i algun signe escadusser (com beneir la  taula abans del àpats), parlin de religió! En altres monestirs oberts al turisme com els de Leyre i de Montserrat el servei d’hostatgeria és laic, mentre els monjos, a l’església, continuen amb el culte de sempre, donant testimoni de la seva fe.  Aquests monestirs a les persones que cerquen “alguna cosa més” (viure una experiència de fe), els ofereixen compartir la vida “dins” del cenobi.

El monestir

5 6

7

8

9

10

Fotos: 1, el monestir, 2, el claustre interior, 3 i 4, l’església, 5, l’escala que du a les habitacions (abans, a la comunitat), i 6, la “meva” habitació. L’obra és un edifici dels segles XVI i XVII, restaurat modernament. Durant la guerra civil va patir una destrucció vandàlica. Joan Sales s’hi refereix en la carta 92 dirigida a l’amic MàriusTorres.

 Religió (2)

 11

Avui, diumenge, continuo la reflexió que vaig deixar penjada. Començo dient que  els signes religiosos que ens arriben del passat (com el Crucero de los cipreses o la Cruz de Peña Roya) no em molesten gens, ans al contrari: em recorden que venim d’una societat profundament marcada per la religió que, si és cert que té aspectes molt negatius, encara ho és més que ens ha donat una cultura molt rica en valors humans i que, a mi, m’ha fet ser bàsicament el que sóc.

Afegeixo que penso que en una societat laica la religió no s’hauria de pretendre fer-la  present a base d’actes religiosos,  sinó de la vivència de la fe. De la fe evangèlica, viscuda! més que no pas predicada. La gent amb la que convivim descobriran  que creiem pel testimoni del nostre compromís a favor dels altres si perque és intens, ls porta a preguntar-se  la raó del nostre compromís,  què és el que ens mou.

M’imagino una Església que de cara als creients es preocupés més, fins i tot de forma sacsejadora, de donar a conèixer l’extraordinària figura de Jesús que no pas de fer celebracions litúrgiques (que no dic que no ajudin a celebrar i compartir la fe). Però de cara enfora –pensant en la societat laica–, penso que el que hauria de fer és dialogar amb la cultura actual per aportar-hi els valors de l’humanisme cristià, i  fer juntament amb la societat l’aventura de la vida. 

Religió (i 3)

 olivar estricte escripRetaule de la capella del monestir dedicada als 19 mercedaris d’Espanya, víctimes de la persecució religiosa del 1936

No és pròpiament de religió, que vull escriure sinó del fanatisme, i no directament del religiós, sinó de qualsevol, precisament partint d’uns fets de fanatisme contra la religió, ocorreguts al monestir on passo aquests dies.

Ho conta la crònica conventual.  “El 18 de julio [de 1936, guerra civil] los frailes lo viven en El Olivar (…). Ante las tràgicas noticias que les llegan deciden abandonar el convento”. Ho fan en tres expedicions, les dues primeres aconsegueixen salvar-se. La tercera, formada per sis religiosos, no se’n sortí. A Fr. José Trallero i Fr. Jaume Codina els van detenir de camí a Olite, i després d’una nit de vexacions, els van afusellar. Als pares Fancisco Gargallo i Manuel Sancho els van detenir a Muniesa, quan creien que havien arribat a la zona nacional, i  als dos dies els van afusellar. El pare Mariano Pina, que havia recorregut ja uns quants pobles, al descobrir-lo el van assassinar, igual que al germà Rafael Villanueva.

I, com era d’esperar, el monestir el van devastar. Joan Sales ho explica a la seva novel·la Incerta Glòria amb unes escenes tan feridores que, al llegir-les, vaig creure que ho exagerava per accentuar-ne el dramatisme. Però en la guia del monestir trobo reproduïda en castellà la carta que l’escriptor va enviar el 5 d’agost de 1937 al poeta i amic Màrius Torres, on descriu el mateix. “Enseguida de haber ocupado el pueblo [ell anava amb l’Exèrcit Roig] supimos que había en su término un convento mercedario y que había estado saqueado y profanado, y sus frailes asesinados por caníbales anarquistas.” “No bien pasado el gran portal de la iglesia nos esperaba todo un espectáculo: las momias de los frailes difuntos sacadas de sus nichos. (…) Dos de ellas estaban puestas al pie del altar mayor en la actitud de una pareja que se casa; otra, revestida de casulla y apoyada en el altar, hacía como si fuera el capellán”. ”¿Sabes lo que hice? Santiguarme y rezar el Padre Nuestro a gritos”.

Un exemple de fins a on es pot arribar, quan un s’aferra a una ideologia i l’abraça com LA VERITAT absoluta. Disposat a morir per ella, no li costarà gens matar qui s’hi oposi (matar en sentit real; o en sentit moral, que sol fer més mal).

Tornada 

olivar estricte escripMadurar “Com l’oliva preciosa en el camp”. Portal de l’església del monestir d’El Olivar

Torno a Santa Coloma, l’esperit basculant entre dos pols que m’atrauen i que sovint costa d’unir: el camp –la naura! – i la ciutat –les persones–. Sé que enyoraré la natura perquè sempre la trobo a faltar. La immersió d’aquests dies, el silenci, la soledat. He llegit a Vilaweb una carta que Joan Sales escriu al seu amic Màrius Torres, referint-se a aquestes terres, i he trobat que retrata el meu sentiment. Li diu: “Vaig travessar altra vegada aquelles terres tan estimades” [les que he conegut aquests dies]. I afegeix; “Si et deleix l’infinit, aquí hi és tot”.

Hi he pensat molt, aquests dies en aquesta mena de sensació, caminant sol, enmig d’ “un silenci que s’escolta”, i d’un paisatge ample i extens. Arribes a sentir-te un intrús, com quan entres en un poble abandonat i ensorrat. T’obres pas amb dificultat i veus que dels esbarzers que ja l’han ocupat fuig un ocell esperitat i sorprès per la teva insòlita presència. Com quan entres en un temple, que no hi ha ningú. Enmig del paisatge et sents petit i al mateix temps se’t va apoderant la sensació que igual que els arbres, les pedres, el riuet que s’esmuny, sotabosc enllà, formes part d’aquest món tan gran.

Però no he deixat de pensar en la ciutat. El Josué m’ha comunicat les noves de la biblioteca del Fondo, el dia que s’inaugurarà, i qui farà el pregó de la Festa Major. I he rebut el darrer capítol del llibre del Pla Popular, que m’envia l’Odei perquè l’examinem i fem les correccions adients, i ja me l’he llegit tot, d’una tirada. També he fet plans i he començat a omplir l’agenda, de cara al nou curs.

Ser com l’olivera d’arrels fondes que, tant si fa sol com si plou com si fa vent, fa fruits preciosos.

Proyecto1_Maquetación 1.qxd

 

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Paisatges. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s