logo LLIBRES.qxd

LA FILLA DE GALILEU

La història del gran savi, a través de les cartes de la seva filla

galileu i filla

La revisió que l’Església catòlica ha fet del judici i condemnació de Galileu Galilei porta al primer pla de l’actualitat la figura d’un dels savis més grans de l’època moderna, i la difícil relació que hi ha hagut sempre entre la ciència i la religió, i posa al descobert l’abús en què incorre sovint el poder, per mantenir la seva posició. Amb ocasió d’aquesta notícia em va venir el desig de conèixer més de prop la figura de Galileu, no tant com a savi sinó com a persona. Afortunadament vaig descobrir el preciós llibre de Dava Sobel La filla de Galileu, del que en recomano la lectura. A través de les cartes que una filla del gran savi va escriure al seu pare, Dava Sobel va reconstruint la dramàtica vida de Galileu. Desgraciadament, les que el pare escrivia a la filla van desaparèixer: la filla era monja i quan va morir,la superiora va témer que si l’Església les descobria podia castigar-la (Galileu tenia fama d’heretge), i les va cremar. Més que la crítica del llibre, me’n serveixo per esboçar la figura del gran home.(Escrit publicat a Fòrum-GRAMA, setembre de 2000).

Galileu Galilei, nascut a Pisa l’any 1564 (l’any en què va morir Miquel Àngel Buonarroti i en què va néixer també William Shakespeare), va ser físic i filòsof i, sobretot, com a ell li agradava fer constar, matemàtic. Un home despert i inquiet que va tenir la gosadia d’apartar-se de les seguretats apreses, per obrir la ment a l’exploració del Món físic.

El que l’ha fet més famós és la seva teoria del moviment de la Terra entorn del Sol, que divergia de l’oficial, enunciada per Aristòtil i, després, Ptolomeu, i adoptada per l’Església catòlica. D’acord amb l’experiència popular, sembla que sigui el Sol el que es mou. Al matí el veiem alçar-se per iniciar un recorregut que el porta al punt més alt al migdia, i anar baixant a poc a poc, fins que, arribat el capvespre, s’amaga darrere l’horitzó. La Bíblia també fa referència a aquest moviment solar; els teòlegs que es van oposar a les teories de Galileu esgrimien que si el Sol estigués fix, les Sagrades Escriptures s’equivocarien quan expliquen que Déu el va aturar per donar temps a Josuè de derrotar, amb llum diürna, l’exèrcit enemic. Que la Bíblia s’equivoqui “no pot ser”. Més enllà del passatge bíblic, les noves teories posaven en qüestió la concepció aristotèlico-tomista segons la qual la Terra era el centre de l’univers i, per tant, ho era també l’home i la història de la salvació. Copèrnic ja havia avançat la teoria del moviment de la Terra l’any 1543. Però va ser Galileu qui, havent perfeccionat el telescopi, va fer les passes precises per demostrar-ho.

Galileu, home bo i profundament creient

Cal dir que Galileu era un home bo, d’una religiositat profunda. El que més el feia patir quan van començar a perseguir-lo era que l’Església el declarés heretge. Creia que el Papa tenia l’assistència divina, i era prou humil com per posar en dubte les pròpies certeses davant de l’autoritat del ‘suprem mestre’ de l’Església. Cert que sostenia que Déu ha revelat les veritats religioses i ha deixat que la intel·ligència humana descobreixi per ella mateixa els secrets del món. La idea que al món hi havia un ordre lògic molestava al Papa, possiblement més i tot que la teoria del moviment de la Terra, i s’hi va oposar rotundament, argüint que Déu no estava lligat a cap lògica i, per tant, encara que racionalment es pogués establir una hipòtesi com la de la centralitat del Sol, Déu podia haver actuat amb absoluta arbitrarietat i moure el món com volgués.

Es dóna el cas que Urbà VIII, quan encara era el cardenal Maffeo Barberini, havia estat amic de Galileu, a qui admirava sincerament. Per això, quan el 1623 el van elegir pontífex, Galileu es va alegrar suposant, equivocadament, que la persecució de què era objecte, especialment per part d’algun savi jesuïta que se sentia ridiculitzat per les seves teories, s’acabaria. Però no va ser així. El Papa, que se sentia criticat perquè en la guerra dels Trenta Anys s’havia alineat a favor de l’Alemanya luterana en lloc de buscar l’entesa amb l’Espanya catòlica, pensava que si era indulgent amb una teoria “herètica” el poble encara l’acusaria més.

La cúria vaticana condemna Galileu

ada 1

 

Galileu, per finor d’esperit però també per precaució, va presentar l’esborrany del seu llibre més conflictiu, Diàleg sobre els dos sistemes màxims: ptolemaic i copernicà als censors de Roma. Abans l’havia sotmès al judici d’altres teòlegs cèlebres, com el prestigiós cardenal Roberto Belarmino que, havent-hi fet unes correccions, va dir-li que seguís endavant amb la seva publicació. A Roma també li van donar llum verda amb la condició que canviés el pròleg i l’epíleg, fent constar, per desig explícit del Papa, que el que sostenia Galileu era només una “hipòtesi de treball” perquè, ja que la Bíblia diu que és el Sol que gira, la doctrina certa era la tradicional.

L’aparició del llibre va crear un gran terrabastall entre els teòlegs pròxims a la cúria. A Galileu se li va obrir un procés i se’l va acusar, sobretot, de mala fe perquè deien que no havia fet cas de la prohibició d’editar el llibre, tot i haver-li dit que no ho fes, cosa que no era certa.

El 1633, quan comptava 73 anys, Galileu va ser jutjat i el seu llibre prohibit, i va poder escapar de la foguera després de firmar una mena de retractació que se li va imposar. L’home va patir molt. La seva salut es va ressentir greument i en poc temps va envellir visiblement. Mai no havia tingut bona salut, després d’un greu accident que va sofrir de jove.

Però va comptar sempre amb amics fidels que van posar-se al seu costat, el van defensar i van intentar que no se’l jutgés o, un cop condemnat, que no se’l maltractés més. El duc Mèdici de Florència i encara més el seu ambaixador a Roma, que el va acollir a la villa Mèdici quan el Sant Ofici el tenia retingut a Roma, el van protegir. També va ser sempre al seu costat el cardenal Francesco Barberini, nebot del Papa, que s’adonava que el que movia els acusadors era l’enveja. Hi va haver també l’arquebisbe de Siena, Ascanio Piccolomini, que el va arrencar del Sant Ofici oferint el seu palau perquè hi complís l’arrest domiciliari. Ascanio el va rebre amb molt d’afecte i li va muntar una sèrie de sessions intel·lectuals perquè, alhora que el vell es reanimava físicament, es tornés a engrescar amb la ciència.

Vell i menystingut, trobà consol en la seva filla monja

Hi ha, però, una persona que sobresurt entre totes: la seva filla gran, Virgínia, nascuda de la relació amb l’amant Marina Gamba, amb la que va tenir, a més, una altra noia i un noi. Al noi va mirar de col·locar-lo bé, però com que les noies no les podia casar perquè eren filles naturals, les va recloure en un convent de clausura, a Arcetri. Virginia va adoptar el nom de sor Maria Celeste i es va distingir per la seva saviesa i bondat, i encara més per l’afecte vers el seu pare. Cada setmana s’escrivien. Les cartes del pare s’han perdut però les de la filla es conserven. A través d’aquesta correspondència es copsen les emocions que vivien les monges al decurs de la persecució i judici de Galileu. Són cartes que reflecteixen la gran tendresa que hi havia entre el pare i la filla, i ens permeten seguir les vicissituds del procés. Al costat de pensaments de gran altura espiritual abunden les mostres d’afecte, i es descobreix com era la vida d’un convent pobre, gairebé miserable, al que Galileu ajudava tant com podia. Esdeveniments d’aquell temps, com el de la terrible pesta que va assolar Itàlia, hi queden ben patents. Galileu es va identificar tant amb sor Maria Celeste que no va parar fins que va comprar una casa a poques passes del convent, per viure-hi a prop.

Després de l’arrest romà i sienès Galileu va poder tornar a casa, encara que sota la prohibició de rebre la visita de més d’una persona a la vegada i de sortir de casa si no era per visitar les filles. Les adversitats es van amuntegar sobre seu: sor Maria Celeste va morir al cap de poc temps, als 34 anys d’edat i Galileu va caure en una profunda prostració i,  per acabar d’adobar-ho, es va tornar cec.

Un cop mort, el Papa prohibí que li fessin un monument

Mentrestant, la seva fama no parava d’estendre’s. De tota Europa els savis l’escrivien. El seu darrer llibre, publicat a Holanda, va tenir un gran èxit. Però Galileu, enyorat de la filla, va morir a Arcetri, el 8 de gener de 1642. Comptava 74 anys d’edat. Els amics van voler fer-li un monument funerari però el Papa ho va prohibir. L’últim dels seus deixebles, Vicenzio Viviani, un noi de 19 anys, va fer tot el que va poder perquè almenys se’l recordés d’una forma honorable i va voler ser enterrat, un cop mort, al costat del mestre. Passats 95 anys, tal com Viviani havia disposat en el seu testament, Florència va construir un mausoleu per a Galileu a l’església de la Santa Croce, segons que havia desitjat en vida el savi venerat.

En la capella on anys enrere havien sepultat Galileu hi van trobar dos fèretres. Un era el de Galileu, no hi havia cap dubte. Però la troballa de l’altre va produir entre els assistents uns moments d’astorament i perplexitat; fins que el misteri s’aclarí, tal com ho explica Dava Sobel en el preciós llibre La filla de Galileu: era el cos de la seva estimadíssima filla.

logo LLIBRES.qxd

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Lectures. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s