Lluís Hernández ha mort

lluis a la guinarderLluís Hernández, rebut festivament al barri de la Guinardera en retirar-s’hi a viure, en el moment que es dirigeix als seus nous veïns

Avui, dimarts, a les 10,20 de la nit, el  Lluís ha mort,en l’Hospital Evangèlic de Bacelona, després d’uns mesos a la Residència de les Germanetes dels Pobres, afectat per una greu malaltia, que l’ha anat consumint. Els actes de comiat, civils i religiosos, encara no s’han concretat però segurament es faran al llarg de dijous, cosa que es donarà a conèixer tan bon punt se sàpiga. Personalment tinc el goig (alhora trist) d’haver estat avui amb ell, igual que ahir, amb qui m’he pogut dirigir i  acomiadar i “conversar”, però sense haver pogut entendre els que em deia. Més endvant miraré d’escriure alguna cosa sobre l’amic i company Lluís Hernández Alcàcer. Avui, en homenatge seu, penjo a sota un extracte de l’article, delicat i tendre, que l’Eugeni Madueño va escriure sobre la missa de comiat que el Lluís va celebrar a la “seva” darrera parròquia, el gener de 2013. Deixava Badalona per tornar a Santa Coloma, al barri de Can Frranquesa.

sanefa.qxd

 

Última missa de Lluís Hernández

13 de gener, darrera missa

6

Lluís Hernàndez esperava més gent. Capellans de tot arreu. Estava nerviós. Entro a veure’l a la sagristia. Joan Muñoz, rector de Bufalà, l’ajuda a revestir-se. Lluís celebra, amb una abraçada amb mi, el temps que fa que no ens veiem. Recorda que el  1977 vam recórrer Eivissa en una Vespa de lloguer per conèixer la moguda hippy de primera mà. Riem pel temps passat i esperem que apareguin les autoritats eclesiàstiques, que han dit que vindrien. Som a La Morera, un barri molt bonic de Badalona. L’església està dedicada a Santa Clara d’Assis. Quan el Lluís va venir per primera vegada, ara fa sis anys, el temple era un teatre. “Al Lluís li devem la remodelació i la dignificació de l’edifici” –m’explica un feligrès. On era l’escenari ara hi ha l’altar, i el pati de butaques és l’espai on seuen els parroquians. Tot i que seria millor dir parroquianes. Les dones, la majoria de més de setant anys (com en Lluís), conformen una majoria aclaparadora. Mitja hora després de l’horari previst els mossens Lluís i Joan surten a l’escenari, enfundats en la casulla.La gent, disciplinada, s’incorpora i segueix el ritual. Salms, cants, pregàries. Arriba la lectura de l’Evangeli. Joan bateja Jesús. Lluís s’apropa al faristol amb passes insegures. Per sota els hàbits sobresurten les puntes de les seves sabates esportives. Li costa fer una paràbola que enllaci el bateig de Jesús, amb el propi comiat.

­–En els sis anys que he estat el vostre rector he intentat explicar-vos que Déu és el nostre amic, que ens estima amb un amor que no té límits.

Lluís explica als seus feligresos que tenia molts projectes, que volia fer encara moltes coses, que es pensava que tenia futur, però que la malaltia de Parkinson li ha trastocat els plans.

Una malaltia anihiladora que et va corsecant per dins –, diu.

Lluís aixeca l’hòstia al cel. Beu el vi transmutat en sang. Diu que Déu li ha demostrat que l’estima, tot i que l’ha fet passar “per situacions difícils”. El meu cap és la pantalla d’un cinema en la qual es projecta la història d’una vida. Veig el Lluís al balcó de l’Ajuntament saludant la població el dia després de les eleccions (1979). El veig assegut a la sala de plens de l’Ajuntament de Santa Coloma, poques hores abans metrallat pels feixistes, la nit del 23-F de 1981. De nou al balcó, acusant els feixistes d’enviar-li un paquet-bomba que, setmanes després, resultarà un inofensiu ram de flors de plàstic tramés per una admiradora. El veig amb els nens que ha adopatt, o a la Fira d’Abril prenent finos…

­–Germans, aneu-vos en pau.

Un nen ha pres la paraula per dir: “Gràcies Lluís!” Un home madur ha fet una metàfora marinera, imagino que rememorant els anys en què el Lluís s’ha guanyat la vida fent de capellà de creuers.

­–Ets com un vaixell que ha viscut mil i una batalles, que ara salpa de nou.

Les feligreses aplaudeixen. Una dona que diu parlar en nom d’un grup d’Acció Catòlica Obrera (ACO), del qual en Lluís n’era fins ara el consiliari, diu que el Lluís no és més que un bon home; un home bo. La senyora li dóna les gràcies per quelcom molt important, tot i que sembli estrany: “Gràcies –diu– per mantenir els peus a terra”. És a dir, per no desclassar-te, per no perdre els orígens, per seguir sent un obrer com els teus pares.

Fa 38 anys que el conec. Ho sé quasi tot de la seva vida complexa, recargolada, fascinant. No tenia ni idea que tingués aquesta debilitat: els parroquians fan una rotllana al porxo de l’entrada. El que té cara de nen gran treu una planxa de fusta, amb un mànec i un suport on penja un coet. Mira el cel encapotat i aplica el foc a la metxa. El coet puja cel amunt traient foc pel cul. Abans que faci “Poummmm!”, el Lluís ja l’encoratja perquè prepari el segon. La gent aplaudeix, li fan palmades a l’esquena, li prometen venir a veure’l a la seva nova casa de Santa Coloma.

Les Oliveres

Hernàndez s’instal·là amb la seva mare, la senyora Pilar, al barri de Les Oliveres, el més humil de la ciutat, un conjunt de blocs construïts de qualsevol manera, i sense cap servei ni infraestructura, a la falda d’un turó. Un barri tant precari com la seva parròquia, que no té ni temple. Les misses es feien al menjador de casa seva, un petit pis amb tres habitacions amb vistes a Barcelona: una per la senyora Pilar, una altra per a ell i la tercera per magatzem general, inclosa la ‘vietnamita’ on s’imprimien les octavetes subversives del PSUC.

Alcalde

6 lluis balco

Les primeres eleccions municipals de 1979 les va guanyar amb el 45,31% dels vots (13 regidors), seguit dels socialistes que van treure el 36% (11 regidors). La majoria d’esquerres va ser aclaparadora. La revista local Grama va titular “En Santa Coloma, ganaron los rojos”, un número especial que va editar per informar sobre les eleccions. Quan l’arquitecte Xavier Valls, autor del Pla Popular –que l’esquerra va fer seu com el programa de govern per les eleccions municipals– va renunciar a presentar-se d’alcalde del PSUC, el partit l’hi va proposar a Lluís Hernàndez, que des del primer moment va tenir el recolzament dels seus companys sacerdots i la censura del bisbat. “No et prohibeixo que et presentis –li va dir el bisbe Jubany–, però tampoc t’ho aprovo, així que millor que no ho diguis a la gent”.

En tot ha fet i ha estat sempre ell mateix. Un personatge entranyable, digne de figurar com a protagonista d’una novel·la de Grahan Greene.

6 lluis equador

Text (abreujat) d’Eugeni Madueño, publicat a La lamentable

sanefa.qxd

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Capvespre. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s