Els meus mestres espirituals

sanefa.qxd

teresa

Teresa de Lisieux

De Teresa de Lisieux hi ha dues coses que d’adolescent em van atreure al llegir la  Història d’una ànima, la seva autobiografía; un llibre amb una literatura amb un llenguatge que avui trobaríem carrincló, però que amaga un gran tremp espiritual i, sobretot, perquè vaig trobar que contrastava amb altres llibres de sants, en els que impera l’esforç, el treball i el sacrifici.  

Quan vaig llegir el llibre devia tenir catorze o quinze anys. Després vaig recórrer a estudis més savis de la seva espiritualitat, com del  dominic dom Pétitot. Però les dues intuïcions principals que hi vaig descobrir se’m van gravar fondament des d’un primer moment i, posteriorment, d’una manera o altra i en una època més que en una altra, no han deixat d’afermar-se’m: una d’aquestes intuïcions és la senzillesa (basada en la humilitat i la confiança), l’altra, la valoració que fa de les coses “per elles mateixes”, fins al punt que la santa va deixar dit que en el món “tot és gràcia”. 

Cito una frase del pròleg als seus Manuscrits autobiogràfics, on es copsa perfectament l’estil de vida que, en mig d’entrebancs i sofriments, va seguir la jove Teresa: davant de la naturalesa –va escriure- “he comprès que totes les flors són boniques, que l’esclat de la rosa i la blancor del lliri no treuen res del perfum de la menuda violeta, ni de la senzillesa captivadora de la margaridoia”. I ho raonava d’aquesta manera: “Si totes les flors volguessin ser roses, la naturalesa perdria el seu ornament primaveral: els camps no estarien esmaltats de tantes flors”. 

I el corolari: “Així com en la natura totes les estacions contribueixen a que es pugui obrir la margarida més humil, en la vida tot serveix per al nostre bé”.

francesc

El juglar de Déu

Un altre dels sants que considero “amic” perquè m’ha acompanyat sempre és Francesc d’Assís. Un home exageradíssim, producte de l’espiritualitat de la Baixa Edat Mitjana. Un home que va triar la pobresa com a camí cap a la santedat, una opció que en el grau en què s’hi bolcà trobem gairebé  inhumana, portada a uns límits heroics, o bojos (segons com es miri). Una de les característiques de l’espiritualitat tradicional que desanimaven a la “moderna” Teresa de Lisieux, perquè no es veia en cor d’abraçar una conducta semblant.

Però de Francesc el que ha causat l’admiració de tothom –creients i no creients– és la seva ànima senzilla i humil, el caràcter poètic de que va fer gala sempre, l’alegria i l’amor, i la compenetració que va tenir amb la natura. Diuen els qui el van conèixer que sempre estava a punt per cantar. De jove festejava les noies i els dedicava cançons que composava ell mateix. I de frare, sovint demanava la cítara i celebrava les alegries cantant, o superava els patiments immensos pels que passà –en el cos i en l’ànima–, cantant.

Per això se l’ha anomenat “el joglar de Déu”. És una pena que les seves cançons –la lletra i la música– s’hagin perdut. Però queda el record que tenim d’ell, la seva vida com una gran obra de poesia. I queda el celebèrrim Cant al germà sol, que li va sortir de l’ànima mentre veia des de l’esglesiola de Sant Damià el bellíssim paisatge de la Umbria, aclaparat com estava per la pila de mals que el van dur a la mort: “¡Altíssim, omnipotent bon Senyor, / teva ha de ser tota lloança, la glòria i l’honor i tota benedicció”. Aquest és el començament del poema i tot seguit, evocant els elements de la natura que l’havien acompanyat sempre en la vida de caminant perpetu, lloa el germà sol, la germana lluna, les estrelles, el vent, l’aire, la germana aigua, que piropeja declarant-la “útil i humil, preciosa i casta…”

Per Francesc el món sencer –amb la nostra germana la Terra– “és bell i alegre i robust i fort”. ¿Com no lloar Déu “i donar-li gràcies i servir-lo amb humilitat”, tota la vida, si tot és tan bonic?

agusti

Agustí d’Hipona 

Consagració episcopal de sant Agustí, de Jaume Huguet 

Molt diferent de Teresa de Lisieux i de Francesc d’Assís és el mestratge del bisbe d’Hipona, sant Agustí. Agustí va ser un savi enorme; a mi em colpí per la seva apassionada cerca de la veritat. Quan jo era encara un adolescent, vaig llegir la seva impressionant autobiografia, que és el llibre de les Confessions. Molts cops he parlat de l’impacte que em va fer la seva meditació sobre la naturalesa del temps. D’ell, però, el que primer em captivà va ser la imatge que en pintà el gran Jaume Huguet, i la recomanació que del llibre ens feu l’excel·lent professor de Literatura del col·legi, el poeta Josep M. Boix i Selva.  

Agustí va ser un jove ambiciós i ardent que tenia un insaciable daler per saber, i era feliç barrejant-se amb els amics, interessats com ell per la saviesa. Va tenir una amant i un fill d’ella. La seva concupiscència, la insaciable set d’emocions i plaers el consumien, fins que conclogué que venim de Déu i que no trobarem l’aquietament de l’esperit, ni la plenitud, fora d’Ell. Ho sintetitzà en la cèlebre frase que de joves vam aprendre de memòria, en el seu preciós llatí: “Irrequietum est cor nostrum donec requiescat in te”. 

Ara, abans de fer aquest petit apunt, fullejo el llibre de les Confessions i topo amb unes línies que havia subratllat, i que he rellegit molts cops. “Els homes se’n van a admirar els cims de les muntanyes, i les ingents onades del mar, i els amplíssims corrents dels rius, i les costes sinuoses de l’Oceà, i les òrbites dels astres, mentre s’obliden d’ells mateixos”, cosa que l’esparverava perquè Agustí admirava la grandesa de l’esperit humà, i li entristia que els humans, abocats a la fascinació passatgera del món, s’obliden de la pròpia grandesa. Ell havia exclamat: “Qui ha pervingut mai al seu fons?”, i confessava: ”Jo mateix no puc copsar íntegrament allò que sóc”. 

A mi sant Agustí m’introduí a la transcendència o “el més enllà”; no com una fita llunyana sinó com els fons de totes les coses, també de mi mateix.

monjos

Monjo al món

Torno al tema dels meus mestres espirituals, tema del que n’he parlat en les glosses anteriors dedicades a sant Francesc –el que veu a Déu en totes les coses–, sant Agustí –l’home que m’encomanà l’anhel de trobar la transcendència cor endins–, i la jove Teresa de Lisieux, amb el seu camí de la senzillesa, i la convicció que la bondat es troba arreu.

Ara vull referir-me a l’ideal monacal, que en bona mesura he fet meu, encara que no podria dir que em vingui d’un personatge concret, sinó que ho he rebut de l’espiritualitat  benedictina per osmosi espiritual, i per la tendència que em surt de dins de mirar el món amb esperit contemplatiu.  Tot i que podria parlar d’algunes lectures concretes, les primeres, quan era més jove, amb la fascinació de l’aventura espiritual d’homes com Bernat de Claraval, novel·lades pel prolífic escriptor Dom Raymond amb llibres com La familia que alcanzó a Cristo i Tres monjes rebeldes; y, ja de seminarista, els profunds llibres de Dom Columba Marmion, que fa del monjo l’home que havent besllumat Déu, ho deixa tot per viure com se suposa que viurem en el cel. 

El monjo en essència és l’home que cerca l’Absolut, ja aquí a la terra. Si algú vol fer-se’n una idea li recomanaria que llegís el llibre Les vint-i-quatre hores de la vida d’un monjo, on descobrirà com n’està, de pendent de Déu, la vida d’ells. El dia el divideixen en unes hores principals que dediquen a la pregària; així, de manera que des que es lleven fins que van a dormir, tot ho fan sota la presència de Déu. Vist per un profà pot semblar que perden el temps, tal com opinaven moltes persones que van veure el film El gran silenci. Un dels monjos del film, imaginant que així els veuria la gent,  ja es va avançar dient i repetint diverses vegades que si Déu no existís, la seva vida de cartoixos seria una bogeria.  

Personalment no tinc vocació de monjo sinó que m’atrau la vida diguem “normal”. Sóc un home secular  o del món, i cada dia més. Però sí que agafo de l’esperit del monjo l’hàbit de cercar en les coses –entre les que em moc–, el seu més enllà o, el que es podria dir el pàlpit de la presència de Déu, que s’obté, em sembla, habituant-se a la mena de pregària silenciosa, més pròxima de la mirada de l’ànima que no pas de les paraules. És el que Jesús va dir a Nicodem: que li calia néixer de nou, després que Nicodem, argüint que duia una vida honesta i que no sentia la necessitat de cercar el més enllà. Com tanta gent bona, Nicodem no entenia que més enllà de la dimensió horitzontal que ens uneix als nostres semblants, hi ha la dimensió vertical, que ens obra a Déu. 

sanefa.qxd

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Capvespre. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s