SETMANA 38

(calendari setembre_Maquetaci363n 1)

Setmana trencada

 1 aL‘Andrés, l’espòs de la Virtudes, moments abans d’espargir les cendres de la Virtudes en la garganta de la Sierra (Madrigal de la Vera). A sota, baixant al riu i l’Andrés, abocant-hi les cendres

1 b

1 d

1 cContemplant el riu, poètica imatge de la vida humana:”lo nuestro es pasar

Una setmana trencada, trista i, alhora, amb una crida a l’esperança. Trencada per les dues morts de dues bones amigues. L’amiga gairebé de tota la vida”, la Virtudes Senra, que va¡g conèixer a la parròquia de Santa Rosa l’any 1965, quan la parròquia del Fondo encara no s’havia construï; i la Isabel Muñoz, amb una amistat nascuda  coincidint en el treball encaminat a fer de Santa Coloma una ciutat millor.

La Virtudes va morir a començaments de setmana i això va fer que anéssim a Madrid, per la celebració del funeral, que havíem preparat amb ella. Estant a Madrid em van trucar que havia mort la Isabel. Em va saber molt greu, aquesta mort diria anunciada de força temps enrere però sempre detinguda per la fortalesa moral de la Isabel, pel seu lliurament a la tasca que ha vingut desenvolupant a favor de l’ensenyament públic, fins a última hora, amb el Casal del Mestre. Forçat pel temps només puc dedicar-li aquesta nota, però afegeixo, a sota, l’entrevista que li vam fer l’Odei i jo l’any 20o3. No cal dir que penso ens els seus marits, l’Andrés Castaño i el Xavier Domènech; el meu condol!, i la creença que el record que elles ens deixen ens les faran molt presents, en els nostres cors.

El procés

4 via

L’altre accent que m’ha mercat aquests dies és el del procés independentista. M’he adonat que a Madrid en parlen els periòdics més importants i la televisió. I una mica les poques persones amb les que he parlat. Però més aviat tímidament, ni jo he volgut provocar el tema ni els interlocutors han anat més enllà d’alguna insinuació. O d’una evasiva a l’estil de la dita “total, tots els polítics són iguals, l’únic que els interessa són els diners”. Em xocà, però, una gairebé secreta conversa amb un home que feia cua amb nosaltres en l’estació d’Atocha. Ens va sentir enraonar a la Maruja i a mi i per l’accent, i perquè compràvem els bitllets de l’AVE cap a Barcelona, va suposar que érem catalans. Amb veu molt baixa em va preguntar si la independència seia cosa bona. Vaig contestar adduint la resposta fàcil de la parella que es baralla i que un cop separats hi guanyen els dos, i fins poden ser amics. Com que m’havia estat parlant en català (amb una certa dificultat) li vaig preguntar: “Que és català, vostè?” I em contestà amb un enigmàtic “M’ho estic pensant”.

¿Un català que porta anys vivint a Madrid i ara es qüestiona la identitat? La nostra gent que, havent vingut de fora fa any, m’adono que també s’ho qüestionen. Amb aquestes persones sí que n’he parlat obertament. Trobo, però, que no em donen raons sòlides per oposar-se a la independència, els atrapa el sentiment. Al madrileny català del que acabo de parlar els sentiments l’inclinaven pel si. Al catalans andalusos, lleonesos, castellans, murcians… els sentiments els inclinen pel no. Potser si pensessin més en el país que els ha acollit no dubtarien votar per la independència de Catalunya.

4 romeria

 Fronteres

3 dolomitesAmb el meu amic Vittorio (company de Roma) i la seva germana, al cor de les Dolomites

En tot cas l’argument aparentment més fort que han argüit els meus amics i amigues és el que no estan a favor de crear fronteres. ¡Com si els independentistes en volguéssim! Dins d’Europa de fronteres en el sentit antic –de pàtries tancades i fins adverses– no són concebibles i no les hauríem de voler. Just per això estic en contra dels estats que s¡han originats assimilant territoris limítrofs als quals han imposat la llengua, la religió i les seves lleis. Ho ha fet França amb el Rosselló i la Provença, i Itàlia a l’Alto Adige i a les terres del nord i Espanya ho fa a Catalunya, al País basc, a Galícia i a la Franja…

3 virtudes

MAURIZIA i JAUME P 1Amb l’amic de Ponte Candelas, Manolo i el seu fill David (de Pontevedra), i els amics de Madrigal de la Vera (Cáceres), quan vaig baixar fa un parell d’anys amb l’Esteve Vidal. A la la foto de sota, amb l’amiga Maurizia, a Auronzo di Cadore

Ho he estat pensant amb tristesa. Ser de la República catalana ¿em privarà d’anar a Madrigal de la Vera i de sentir-m’hi com a casa? O farà que no pugui anar a Ponte Candelas on tinc l’amic Manolo i els seus fills? Estic segur que quan baixi a Còrdova, per més català que sigui jo de la Catalunya independent, no em rebran com a foraster. ¿O és que a Itàlia em sentiré més foraster que quan l’amic Vittorio em va rebre a casa seva, i a Cadore vaig anar a trobar la idealitzada amiga Maurizia? El que separa els pobles i la gent és l’odi, és la ràbia, és la injustícia…o l’oblit. Pregunto: és que no s’han adonat que vivim la revolució del somriure? La llibertat mai no engendra odi ni rancor; és la subjecció, és el menyspreu el que sulfura la gent i la fa agressiva.

 La campanya

18 s_Layout 1

L’escapada a Castella i Extremadura m’ha distret del procés en uns moments àlgids. Per això tornaré a parlar-ne els pròxims dies, i faré campanya a favor de la llista de Junts pel Sí (de la que sóc un dels cinquanta mil candidats virtuals) perquè penso que amb el nou estat podrem fer de Catalunya un país just, solidari, culte i obert. Ara: el que no entenc, i ho denunció, és l’orfndat informativa amb que el nostre ajuntment castiga els ciutadans de Santa Coloma. Vegeu la primera pàgina del Full Inormatiu: que millori la seu on s’ubica l’ensenyament de la cuina té interès, com en té saber quants alumnes han acudit a l’Heura, i potser encara pot ser important oposar-se a la MAT… Però, aquests afers ¿tenen la transcendència de les eleccions de diumenege, que ni tan sols es citen? Jo no demano que l’Ajuntament es pronunciï a favor de la República catalana (tan de bo) ni en contra, però com a ciutadà sí que exigeixo que la meva primera instància política informi als ciutadans de què representen els pròxims comicis, dels diferents objectius de cada candidatura i del deure que els ciutadans tenim de votar. Que l’Ajuntament es giri d’esquena d’uns eleccions que seran històriques és un greu pecat polític, que denuncio immensament decebut.

50 anys de les joves parròquies 

5 pensió de la Rubia, la meva 1965 habitacioEl bisbe Gregorio Modrego l’any 1965, de visita a Santa Coloma, un cop creades les quatre noves parròquies. La foto és al Fondo, en la Pensión Bello, davant la porta de l’habitació on vaig viure els primers mesos de ser destinat al barri. En rimer terme, mossèn Joan Mata, darrere seu, de cara, Jordi Bertran, consiliari diocesà de la JOC i d’esquena, Salvador Cabré. Entre el bisbe i jo, mossèn Coma, familiar del bisbe i, al meu costat, el Serafín, marit de la senyora Bello, que regentava la pensió

El llibre 100 anys de la parròquia Major explica detalladament la història i les característiques del  temple de la parròquia Major, en motiu d’haver-se celebrat els cent anys de la seva construcció. En el capítol dedicat a les activitats que ha dut a terme la parròquia se cita la creació, el setembre de 1965, de les quatre noves parròquies que s’ajuntaren a la Gran i a la de Santa Rosa, que ja existien. El full dominical del Bisbat de Barcelona, del 26 de setembre de 1965 ho anunciava així: “Al inaugurarse el primer templo parroquial, en 1915, [Santa Coloma] era una pequeña ciudad de 1.500 habitantes. Actualmente pasa ya de los 100.000 habitantes y se prevé un rápido crecimiento que la acercará, en años próximos, a la cifra de 200.000. Por ello ha sido necesario reformar las demarcaciones parroquiales y crear nuevas parroquias. La parroquias y tenecias últimamnete erigidas son: San Miguel Arcángel, Barriada  Singuerlínn (20.000 fieles); San José Oriol, Barriada  Baajo-Besós(15.000 fieles); San Jaime, Barriada Arrabal (10.000 fieles); San Juan Bautista, Barriada Fondo (112.000 fieles) […].  Para regentarlas han sido nombrados los reverendos S. Cabré, J. Trías, J. Esquirol y J. P. Sayrach“. La fundació d’aquests quatre centres de culte va dotar els barris respectius d’uns llocs de referència, de trobada i de dinamització social, al comptar amb uns capellans joves, imbuïts de les idees innovadores del Concili Vaticà II, contribuint a la creació dels centres socials i de les  associacions de veïns, i de la revista GRAMA.

Proyecto1_Maquetación 1.qxd

ISABEL MUÑOZ MORENO, mestra (*)

 “Els mitjans ecomunicació venen als joves uns valors que no són els de l’escola” 

“Als alumnes inevitablement els transmets una filosofia de vida, la teva manera de veure el món”

isabel 2

isa 3 nena

Isabel Muñoz Moreno porta vint anys fent de mestra a Santa Coloma. Ara ensenya matemàtiques a l’IES Ramon Berenguer, i també ha treballat a les escoles Lluís Millet -on explica que va aprendre tota una manera d’entendre l’ensenyament- i a la de Can Zam, avui desapareguda. Des de fa anys, participa en el Moviment de Renovació Pedagògica, el qual va arribar a presidir, i forma part del Casal del Mestre.

La Isabel va néixer a Villanueva de San Juan (Sevilla) fa 46 anys. Poc temps després va venir a Santa Coloma. I va ser a l’Institut, al Puig Castellar, on va descobrir la seva vocació pel magisteri. Eren els anys setanta i ella estudiava COU. Havia de decidir què volia ser i, com que sempre li havien agradat les ciències, va pensar en fer de mestra. Recorda que la seva professora de biologia va intentar treure-li la idea del cap: fer magisteri era perdre el temps, ella podia fer alguna cosa millor. Però la Isabel valorava molt la professió i no va canviar d’idea. “Després, ja treballant i tenint molt bons companys, vaig descobrir de debò què significa fer de mestra”, diu.

I què és?

– El més important és el que pots fer amb la relació directa amb els alumnes, i que no es tracta només d’ensenyar i de transmetre uns coneixements. També t’adones que l’aprenentatge és meravellós. Veure que a un noi se li encén la llumeta i aprèn, i que tu has pogut ajudar a que aquell moment es donés i a fer que s’estimi el que tu t’estimes, és fantàstic. A mi m’omple molt, em fa ser persona.

Hi entra l’amor, en l’ensenyament?

– Sí, és inevitable. Abans, aquest tema s’havia deixat molt de banda perquè es feia èmfasi en els conceptes, però ara s’està insistint en la necessitat d’educar emocionalment.

– En la línia de l’antiga mestra de poble?

– Ei!, que mestres d’aquests encara existeixen, eh? A les escoles rurals, els centres són més que un lloc per aprendre a llegir i a escriure.

– I això és possible a la ciutat?

– Exactament igual, no. Però tu has de ser conscient que, davant dels alumnes, estàs jugant un paper més enllà d’ensenyar-li matemàtiques. Les emocions formen part de l’ensenyament.

– El sistema actual ajuda a què el mestre i l’alumne estableixin aquesta relació d’afecte?

– Ho permet més que abans. Aquestes relacions canvien a la primària, a la secundària obligatòria i al batxillerat, perquè no és el mateix ensenyar a llegir i a escriure a uns nens que t’escolten amb els ulls oberts i aprenen amb molta facilitat, que a nois i noies de 14 anys, que maduren a partir d’enfrontar-se amb els pares i els mestres. Però sempre, des del meu punt de vista, ets un model per a ells, i has de saber-ho aprofitar per transmetre coses i per motivar-los tot el que puguis. I això en absolut està renyit amb els coneixements que han d’aprendre.

isa M

– Els transmets una filosofia de vida, la teva manera de veure el món?

– Sí, és impossible evitar-ho. Fa vint anys es deia que l’escola havia de ser neutra, però això no pot ser: tu tens una manera de fer que està absolutament condicionada per la teva manera de veure el món, i has de ser honrat i mostrar la teva visió. Ells, al llarg de tota la seva vida, amb les persones que coneguin i es relacionin, s’han d’anar formant la seva visió pròpia. Sempre es posa l’exemple de les matemàtiques com la matèria més abstracta i escèptica, però és molt diferent fer la classe a la pissarra, d’esquena als alumnes, i que cadascú agafi el que pugui, o fer-la entre tots: reflexionant junts, construint l’equació alhora…

– Es diu que a les classes ets molt sèria…

– És que per fer aquest procés hi ha d’haver un bon ambient a classe; la gent no ha de fer el que li rota, ni despenjar-se… I una altra cosa molt important que s’ha de tenir en compte és que l’aprenentatge és un esforç. T’intenten vendre la moto que s’aprèn jugant, però hi ha uns hàbits de treball molt importants. Amb això sóc molt exigent i, quan m’enfado, m’enfado.

 

– Com veus l’ensenyament avui?

– Estem en un moment crític. Encara no hem acabat la reforma de la LOGSE, molt complicada, perquè la va elaborar un partit polític i la va posar en pràctica un altre partit que no se la creia i que va votar en contra. En teoria s’hauria d’haver posat la llei en marxa, donar-li un temps de repòs, i modificar les coses que no anessin bé. Però no ha estat així. La LOGSE tenia coses molt bones (com la universalització de l’ensenyament fins als 16 anys) i era necessària. Però no ens han donat temps per revisar les reformes, i ara ens vénen amb una altra llei, la de qualitat, que no fa altra cosa que tornar enrere. Per solucionar el fracàs escolar, plantegen unes vies que l’agreujaran. El PP actua pensant en una elit, i als que no hi arribin se’ls anirà traient del sistema amb dobles o triples vies. Els que no creiem en això, estem en un moment de rebel·lió.

– Com incideix la immigració en tota aquesta problemàtica?

– No crec que rebent població d’aquest tipus es rebaixin els nivells de coneixement. I acollir-la comporta riquesa; hem d’aprofitar que tenim persones d’altres cultures per ampliar les nostres visions. Però, què passa? Que per atendre aquests alumnes necessites recursos diferents: aules especials per aprendre la nova llengua, l’escola (amb el barri i la societat d’acollida) ha de tenir un pla per rebre’ls i per preparar els nois que ja són a l’escola i que acolliran els nouvinguts, cal l’ajuda dels alumnes, dels pares… i molta experiència. A Santa Coloma això s’està fent, i demanem més recursos al Departament d’Ensenyament perquè necessitem aules de transició, professorat de suport… Hem de ser flexibles amb el nivell d’aprenentatge d’aquests alumnes i ens hem de posar d’acord amb ONGs i amb tota una xarxa que ens ajudi a incorporar aquesta gent al sistema. Ara, aquesta nova llei es carrega tot això, perquè segmenta els alumnes i, alhora, segrega la societat. Va en contra de l’objectiu fonamental del sistema públic de l’ensenyament, que és treballar per la cohesió social.

– Els adolescents d’ara són més mal educats i difícils que els d’abans?

– Són diferents. Fa vint anys es valorava molt l’aprenentatge i l’educació perquè eren bàsics per incorporar-se al món i suposaven una manera d’adquirir cultura i de millorar socialment. L’escola tenia un pes fonamental. Ara encara el té, perquè és l’únic lloc per on passa tota la població, però hi ha altres agents educatius molt potents.

– Com la televisió?

– Sí, i els mitjans de comunicació en general, que venen un model de vida i uns valors que no són els que té l’escola. A més, la família també s’ha deixat portar i ha canviat molt el model familiar.

– Tot això fa que els adolescents d’avui siguin diferents?

– Sí. Els d’abans valoraven més l’escola, compartien socialment uns altres valors, no hi havia el pes del consumisme i de l’individualisme exacerbat. Ara els joves estan molt protegits per la família i l’escola: no és fàcil deixar-los autonomia, els hem intentat donar tot el que nosaltres no havíem tingut, els hem posat les coses fàcils… Avui l’esforç no es valora, quan enfrontar-se a les coses desagradables de la vida és també una educació fonamental per saber-se defensar.

– Tothom vol ser famós…

– I no necessites estudiar per fer el que fa la Chenoa, ni per ser un crack del futbol, eh? Els venen el producte de què això és molt senzill.

– I el sexe?

– L’edat s’ha avançat molt. Amb tots aquests factors, la maduresa triga més a arribar i l’adolescència s’ha allargat, dura més anys. Els nois i noies són més infantils que abans i, malgrat tot, ja tenen relacions, juguen amb les parelles… Hi ha un ambient de més llibertat i tenen més informació, tot i que no sempre ben processada.

– I què passa amb els ideals?

– Que comencen més tard. De totes maneres això està canviant amb les reaccions contra la guerra i altres moviments. Hi ha experts que diuen que per als adolescents protestar és còmode si no canvien gens el seu comportament. Jo crec que l’escola, acompanyada de les famílies i de la societat, ha d’ajudar a posar en dubte el model de desenvolupament actual i fer entendre als adolescents que no n’hi ha prou amb anar a les manifestacions, i que hem de deixar de tenir dos cotxes a casa i de comprar les marques sense sentir-nos frustrats.

– Ja per acabar, creus que Santa Coloma és una ciutat educadora?

– El concepte de ciutat educadora és molt complex. Crec que s’han fet moltes coses, que en queden moltes altres per millorar, i que tots ens hem de posar d’acord perquè aquesta ciutat sigui cada vegada més educadora en tots els aspectes: en els carrers, els edificis, en la implicació del nostre jovent… Em sembla que ara hi ha una voluntat clara en els centres, en els pares, en els esplais, en les entitats i en el mateix Ajuntament per posar-se d’acord.

– El que dius és molt abstracte. A la pràctica, en què es tradueix?

– És que estem només en els preparatius… Hi ha una base molt forta; unes associacions de pares que han treballat durant molts anys en silenci, i tots aquests valors de què parlàvem s’estan treballant a les escoles. El que fa falta és que aquest treball surti del centre, que tothom el pugui veure. L’embrió hi és. Però, és clar, en ensenyament no pots plantejar-te resultats a curt termini. Tot és molt lent.

Odei Antxustegi-Etxearte

Fotos 1 i 3, Jaume -P. Sayrach

(*) Fòrum-Grama, número 71, maig de 2003

OMNIA RE_Maquetación 1

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Omnia re. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s