“Guanya la il·lusió” (Francesc-Marc Álvaro)

(Proyecto1_Maquetaci363n 1.qxd)

p vanguardia

Agafo la portada de La Vanguardia (diari gens sospitós d’afavorir el sobiranisme) per encapçalar la reflexió apressada que penjo avui, punt i final dels escrits que he anat fent durant el procés. Crec que tractant-se d’unes eleccions al Parlament la victòria de Junts pel Sí és indiscutible  i, atès el caràcter plebiscitari que al final li han donat pràcticament tots els partits, si li sumem la CUP, el triomf del independentisme és del tot  innegable.

p president

D’altra banda, els caps visibles de Junts pel Sí ho van deixar ben clar ahir mateix. Avui –l’endemà de les votacions– comencen les reunions per enfilar la darrere etapa del procés que ha de portar a l’elecció del president i a la constitució d’un govern de concentració per preparar, en un temps relativament breu, la declaració d’independència.

Ara, els qui negaven el caràcter plebiscitari de les eleccions discuteixen la victòria del procés perquè les eleccions no han donat una majoria absoluta en el nombre de vots. Si volen comptar-los ¿per què no ens deixen fer un referèndum? Avanço que en cas d’una consulta en la que els termes fossin diàfans, o no, el vot no es dispersaria com quan s’hi barregen qüestions tan diferents com les retallades, la corrupció, l’aversió a una determinada persona, l’opció dreta/esquerra… Formacions com Iniciativa no es podrien amagar amb propostes tan confusionàries com sí que es pot però no ara sinó després. I els que s’enreden amb una tercera via no tindrien cap més remei que contestar afirmativament o negativament. Llavors sí que es posaria de relleu la gran qüestió que és si les millores socials a les que aspirem i els canvis de la nostra relació amb Espanya trobarien més oportunitats amb la independència o continuant com fins avui.

p mapa

Penjo un plànol de Barcelona perquè il·lustra adequadament l’avenç del sobiranisme. Fins fa poc temps es soatenia que l’aspiració a la independència es vivia a la Catalunya profunda o –se solia dir– en el rere país. Algú, volent identificar el nacionalisme amb un identitarisme rescosit i rural, de pobles ancorats en el passat, contraposaven les ciutats amb els pobles, volen significar la modernitat i l’antigor. Però resulta que en les eleccions d’ahir, a les gran capitals catalanes triomfa el sobiranisme. Fins i tot a Barcelona! Basti dir que en el Cap i Casal de Catalunya, de deu districtes, Junts pel Sí ha guanyat en nou.

Recordaré que on la cultura catalana té el suport d’una ciutat gran la catalanitat ha subsistit, malgrat els embats del respectiu Estat central, que ha intentat esborrar les diferències lingüístiques i nacionals. A regions com el Rosselló, allunyat de la influència de Barcelona, París aconseguí que l’idioma català gairebé es perdés, mentre que al Principat, malgrat els esforços dels successius governs espanyols per desprestigiar el català, i haver aconseguit que part de l’aristocràcia barcelonina es passés al castellà (amb l’ajut de les escoles elitistes), el català no quedà reclòs al món rural.

p llati 1

Arribats a aquest punt de la reflexió m’agradaria encetar un tema que es fa difícil  de tractar perquè fàcilment l’interlocutor s’ho pren com si se’l menystingués i se’l considerés català de segona. Avanço que el que dic no té res a veure amb una qüestió de dignitat. Per mi de dignitat en té la matrixa que tothom, pel simple fet de ser una persona humana. Una altra cosa és parlar del del grau id’adaptació (ho surbartllo: adaptació) a la cultura del país on viu que, com l’aclimatació d’un arbre quan se’l trasplanta, depèn d’un procés que vol temps, i que no tothom fa de la mateixa manera perquè depèn de les inquietuds i obertura de cadascú, i de les influències que rep. Que aixòés així bastaria preguntar per què els partits que s’oposen a la independentisme s’aboquen als barris on es troba majoritàriament la gent procedent de la immigració. No serà perquè es troben en un grau d’integració cultural no mot intens?

Ho apunto amb el desig que hi pensem. Molts dels dubtes que arrelen al cor de més d’un català d’adopció poden procedir de no veure-ho clar. En aquest sentit, sempre he recordat el que deia Ramon Soldan en l’entrevista que li vam fer a la revista de Fòrum-Grama l’any 2000, de total actualitat, i d’una claredat meridiana. Us n’aconsello la lectura i que el doneu a conèixer! Per facilitar-vos-ho, el penjo a sota d’aquest article.

p 5 a sc ciutadans

bandera esp

Acabo amb una consideració sobre el creixement de Ciutadans a Santa Coloma, el despiste d’ICV i la mutació del PSC, coses qe em retornen a la queixa per la falta d’un debat a nivell ciutadà respecte del model de ciutat que volem; un debat que no hauria de tractar només dels aspectes urbanístics, socials i econòmics sinó també i molt particularmentsobre els aspectes culturals i identitaris. Crec que tothom té assumit que no volem una Santa Coloma fracturada en guetos segons l’origen de les persones, ni tampoc una ciutat uniform, que bescanti la riquesa de la diferència cultural dels actuals ciutadans. Tampoc una ciutat que perdi la seva identitat. Ara que ens embarquem en el procés de construir un nou país crec que és urgent que dissenyem, entre tots, el model de la Santa Coloma quevoldríem. Em preocupa que no fem res i que, mentrestant, ens vinguin de fora per imposar-nos un model que ens és aliè.

———-

nota: aquesta setmana no publico la corresponent a la 39, la darrere del mes passat, perquè ha quedat plena del tema de les eleccions, del que ja he escrit molt.

Proyecto1_Maquetación 1.qxd

TESTIMONI

“CATALUNYA ÉS UNA NACIÓ” /Ramon Soldan (*)

soldan

El nom Soldan, d’on ve? – És un cognom àrab. En castellà “soldán” és sinònim de “sultán”.

El teu pare era àrab? – No, andalús, de Carrión de los Céspedes (Sevilla)

Hi has estat? – Cada any hi vaig. És un poble petit que m’agrada molt. Els parents que hi tinc són cosins tercers… Vaig a casa dels meus padrins; amb ells és com si estigués amb els meus pares.

Et diuen “el catalán”? – No, alguns em diuen “el polaco”.

T’hi sents foraster? – Sé que sóc d’una terra diferent, però hi tinc les arrels. Algú, gent gran sobretot, em diuen que sóc mig andalús i mig català.

I els González? – Tinc entès que és un cognom castellà però la meva família materna també és andalusa, localitzada entre Granada i Còrdova. De Montefrío.

Ramon Soldan i Gonzalez… Amb quants accents ho escrius? – Uf! Ramon no l’accentuo mai; Soldan, depèn del dia; és castellà, en català seria Soldà. El González el poso amb accent tancat, en castellà.

L’ambient de casa teva deu haver estat castellanoparlant… – Sí, jo a casa meva parlo en andalús. Vaig estudiar a l’Acadèmia Fuster, l’ensenyament era bastant en castellà. I no sols l’ensenyament, també l’esperit.

I com vas esdevenir catalanista? – Sóc català perquè he nascut aquí. Catalanista? Nacionalista? Suposo que ho sóc per les circumstàncies històriques. Si el meu país fos normal, com els de la resta del món, no tindria necessitat de dir-me nacionalista. En viure sota una opressió nacional se m’obliga a prendre part en contra.

Quin procés has viscut? – Jo, de petit, trobava estrany que quan anava a Andalusia allà els meus cosins només tenien una llengua, com als països normals. Em preguntava per què nosaltres en tenim dues. I, d’acord amb la història que m’havien ensenyat, em deia que per què no eliminàvem la llengua catalana per ser com la resta de pobles d’Espanya.

(Proyecto1_Maquetaci363n 1)

– I? – En llegir la història de Catalunya em vaig adonar que partíem d’una falsedat, que allò del “Tanto monta, monta tanto” dels Reis Catòlics era mentida. La unitat de l’estat espanyol és un fet posterior, Catalunya ja era una nació, i a partir dels Reis Catòlics es va veure oprimida. Té el dret de decidir si vol pertànyer a Espanya o no.

A quina edat ho vas pensar? – Cap als 14 anys, però les preguntes sobre la llengua són de força abans. Va sobtar-me l’afirmació d’un professor de català que va dir que Catalunya era un país. No em quadrava. Va afegir que era una nació sense estat. Això em va portar a la història de Catalunya i vaig entendre totes aquestes qüestions.

Què vol dir que és una nació? – És complicat perquè hi interfereixen els interessos d’altres països. Els espanyols intenten deformar el significat d’aquests termes. Una nació, com diuen els romàntics alemanys, és el país. El país es caracteritza per factors geogràfics, històrics, culturals, lingüístics, religiosos… La nació hi afegeix un parell de conceptes: en primer lloc, la consciència de ser nació, i en segon lloc, la voluntat de ser-ho.

Hi entra la llengua? – Sí, sí; depèn del territori. En el cas de Catalunya és fonamental. Com deien els alemanys, la llengua és l’esperit de la nació. En el cas d’Euskadi no seria tant així, seria més una qüestió de sentiment.

La llengua és el principal valor? – Jo el valor el dono a la cultura. La cultura és la manera d’expressar-se de les persones i dels pobles, la seva identitat.

La globalització la posa en perill? – Sí, però no la globalització en si, que és una cosa bona, sinó l’homogeneïtzació. Ho vaig veure a Guatemala. Els indígenes es dividien entre els que estan a favor de la modernització i els que temen que l’occidentalització arruïni la seva cultura. Passa a tots els països, però és clar que els que ho pateixen més són els països sense estat.

Quin és l’àmbit de la nació catalana? – Jo crec en els Països Catalans. Però el que mai no hem de fer és forçar-los amb estructures d’opressió, com fa l’estat espanyol amb nosaltres. Amb ells hem de fer estructures federals. Però ho han de decidir ells.

Què penses del bilingüisme? – Els països són monolíngües, un tret definitori d’una nació és la llengua, una sola llengua. El bilingüisme, com el trilingüisme, es dóna en les persones i és una cosa bona, però la nació té una sola llengua.

– Com “suportes” la doble fidelitat: als orígens espanyols i a l’opció catalana? –Jo no sóc espanyol, els meus pares sí perquè ho volen ser. Jo, en un país normal, podria adoptar la doble nacionalitat. Però no en la situació actual. És més, sento una relació més propera amb la Catalunya Nord que no pas amb Aragó. A Perpinyà sóc al meu país mentre que a Saragossa, no.

Has estat a França, a Espanya, a Centreamèrica… Com conjumines l’amor universal amb l’amor a la teva petita terra? – L’universalisme ha de partir necessàriament de l’individualisme, altrament parlaríem d’homogeneïtzació. L’universalisme ha de significar un collage de cultures, una interculturalitat. L’universalisme no és que tothom visqui i pensi igual, sinó que totes les cultures estiguin en peu d’igualtat.

Ara ja no suprimieries el català per entendre’t amb els espanyols..? – No. Però crec que hem de caminar cap a un “esperanto”, no l’històric; però sí una llengua comuna, a més de les llengües particulars. Una llengua per a tot el món, que podria ser l’anglès.

Com veus la salut de la llengua? – No hi ha una situació homogènia. És diferent aquí, a València, a Catalunya Nord… Al Principat el problema el tenim els catalanoparlants, es practica poc el bilingüisme passiu. Això fa que es pugui viure a Catalunya sense saber català. És una situació anormal; un problema. Hauríem de ser més valents en la integració de la gent de fora.

– No es pot crear una fractura social? – No, perquè tothom parla la llengua que vol. Es tracta que tu parlis sempre en català. Avui els nens ja l’aprenen a l’escola i quasi tothom l’entén. És el procés que es va seguir a Finlàndia i al Quèbec. El problema és que aquí no tots els partits polítics estan decidits a tirar endavant la conscienciació catalana.

– I a Santa Coloma? – És més complicat. Els immigrants, quan van arribar aquí, tenien la idea franquista de que Catalunya és Espanya i que a Espanya es parla l’espanyol. No existia la idea d’una Espanya composta per diferents nacions. En el supòsit que dic, vindrien aquí i parlarien català sentint-se espanyols. En canvi s’identifica l’estat i Espanya amb la nació castellan. .

I la generació filla dels immigrants? – Han heretat l’espanyolisme dels seus pares. Mai no se’ls ha parlat de la Guerra dels Segadors, o del decret de Nova Planta…

Què s’hauria de fer per augmentar la consciència catalana?– És una qüestió de decisió política. I el partit que governa a la ciutat no té aquesta voluntat política. Deu pensar que li treuria vots.

En què notes la falta d’aquesta voluntat política?– ¿No t’has fixat que al balcó municipal només sol onejar la bandera espanyola, mentre que les altres resten lligades al pal? O compara els diners que es donen a la FECAC amb els destinats al centre Payró… Un altre exemple és el Full de l’Ajuntament: ells diuen que és bàsicament en català, però segons l’estudi que vam fer, ho era només en un 25%, i els temes importants són sempre en castellà.

Jaume-P. Sayrach

(*) Fòrum-Grama, número 37, abril de 2000

(logo junts pel si, B_Maquetaci363n 1.qxd)

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en General, Omnia re. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s