NOVEMBRE

(dia a dia A_Maquetaci363n 1)

3, dimarts / Ahir, festa dels Difunts

Continuo amb la conversa sobre la mort. ¿Té alguna cosa d’estrany que, arribat gairebé als noranta anys, hi pensi, hi reflexioni i en parli? Si una persona es muda de país o és a punt d’emprendre un llarg viatge, bé en parlarà amb els amics… Amb il·lusió, o amb por, o amb curiositat. La vida té moments més agradables i d’altres més tristos, com també els viatges. A part que la vida és un tot, com una obra d’art, una escultura, de la qual si el procés creatiu ja de per sí és emocionant, ho és encara més pensar en el resultat final, quan ja acabada l’estàtua l’artista la lliura al temps.

La Bíblia ens presenta les vides dels patriarques des que comencen fins que, acomplerts molt anys i feta una gran descendència, són acollits per Déu. En un grau menor, aquesta manera de viure la vida com un camí complet, que culmina amb la mort, la trobaves en les llars tradicionals. Rara era la casa que no tenia les estovalles de combregar per al dia que un familiar es trobés a les portes de la mort, i vingués el capellà a ajudar-lo a ben morir.

Jo hi penso amb molta tranquil·litat en la mort, i com una cosa pròxima i natural. Hi he pensat tota la vida perquè, a més de la formació cristiana rebuda, a casa la mort ha vingut sovint, i des de la meva més tendra infància. Després, de gran, he assistit a moltes morts, algunes de persones molt estimades, amb les quals he parlat de la malaltia, de la mort i del més enllà.

(Proyecto1_Maquetaci363n 1)

Ho podreu seguir, per exemple, en el llibre que vaig publicar sobre el meu germà Abelard(*), que recull el diari que vaig escriure mentre durà la seva malaltia. Sempre, també, he recordat les llargues enraonades que sosteníem la meva neboda Goretti i jo, al balcó de l’apartament de Caldetes, tot contemplant els ocellets del jardí, quan ella ja sabia que no es curaria. Només tenia 33 anys i deixava un nen de quatre! I no obstant, quina pau i serenor! El mateix diria del capvespre que vaig ser amb el Salvador Cabré, unes hores abans que morís, o amb el Lluís Hernández, el matí del dia que va expirar.

Contemplar la mort en certa manera com quan, cansats d’una jornada de treball, esperem la nit, confiant que demà serà un altre dia.

——————-

(*) Si a algú li interessés aquest llibre es pot posar en contacte amb fòrumgrama.cat i li diran com obtenir-lo (gratuïtament, atès que ja és fora de circulació). El testimoni de l’Abelard és dur, d’un dolor extrem i, alhora, d’una enteresa i pau commmovedores. Les dues fotos són de quan ja estava malalt, en blanc i negre de la seva darrera tarda

(dia a dia B_Maquetaci363n 1)

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Omnia re. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s