NOVEMBRE

(dia a dia A_Maquetaci363n 1)

7, dissabte / “Sapere aude”

A mi m’agradaria que l’Església més
que recórrer a la lluentor de les cerimònies brillants es constituís com un espai de silenci i de reflexió. Ho pensava dimecres tot baixant Rambla de Catalunya avall. Al passar per davant del temple de Montsió, estant les portes obertes, vaig veure l’espai interior, sumit en la penombra i em vingueren les ganes d’entrar-hi. El silenci, la soledat, la música suau d’orgue m’omplí d’una sensació de pau molt agradable, que va fer que m’hi trobés molt bé.

El silenci càlid et convida a entrar dintre teu. De trobar-te amb tu mateix. De veure’t en unes dimensions diria espirituals o secretes, les pròpies de l’ànima, poques vegades visitada. Per una persona que cerca el sentit de la vida és com una invitació a aixecar els ulls i a cercar la raó de 7 btot plegat…

Vaig pensar en la funció de l’Església en una ciutat i, és clar, en la nostra. I em vaig recordar de la sàvia iniciativa de Fidel Castro de convidar una comunitat de monges contemplatives a establir-se al bell mig de l’Havana. Total, per a què?, em diria més d’una persona. Quin sentit té en un món dinàmic, tan tecnològic i revolucionat com el nostre, una església silenciosa, on unes poques persones entren a resar? Doncs “això”, respondria jo: treure’ns ni que sigui per uns instants de la tirania de la feina, de la pressa, de la idolatria del diner, de les coordenades que no van més enllà de la Terra.  Encarar-te a tu mateix i fer que t’interroguis per què el teu anhel va més enllà dels límits mundans, alhora que t’adones que petit que ets, i perceps que el temps com un riu crescut se t’endú cap a un futur últim, desconegut… I posar-te al davant teu la màxima “sapere aude”, atreveix-te a saber.

Arribat a la plaça de Catalunya vaig agafar el metro. Vaig baixar al Fondo. El paisatge era el de sempre, però percebent-ne una mica més la seva ànima (com sol passar-me quan vinc del silenci).

(dia a dia B_Maquetaci363n 1)

sanefa.qxd

“El Regne”, Emmanuelle carrère

7 regne

Llegeixo el llibre El Regne, d’Emmanuel Carrère, una novel·la però que, com l’autor confessa, l’escriu a partir del que ha viscut. De la fe en tracta en el llarg primer capítol. En els següents i fins acabar les 500 pàgines, ja perduda la fe, explica la indagació que fa sobre el naixement del cristianisme i de la figura apassionant del verdader creador de l’Església, el jueu Saule de Tars, conegut amb el nom de sant Pau. 

M´ha interessat molt seguir els passos que van dur l’autor a la fe i, encara més, les raons que l’en van apartar, fins a esdevenir agnòstic. A mi em resulta una lectura no solament interessant, sinó també inquietant i desafiadora perquè, com la major part de creients que hem viscut encara l’època de cristiandat, es donen remarcables coincidències amb els passos del novel·lista, tant dels que el portaren a la fe, com dels que l’en allunyaren, un fenomen característic de l’Europa moderna, on la laïcització de la societat és general. 

Carrère arriba a la religió al conèixer un home creient, en qui veu que la fe li dóna un sentit per viure, mentre que ell viu desanimat i decebut, perquè no n’hi troba cap. Animat per aquest amic i per la seva vella padrina, una acèrrima creient, s’agafa a la fe com la seva taula de salvació i s’hi llença amb tota l’ànima, fins a un nivell que es pot titllar de fonamentalista. Però quan més fortament viu la religió, la constatació que l’acte de fe està mancat d’una base racional i per tant no és demostrable, entra en crisi i, igual que el glaç que quan s’esquerda inicia el procés que el fondrà totalment, el castell que havia aixecat se li desploma. 

Penso que aquesta experiència més o menys l’hem viscut sinó tots, sí molts cristians. La creença  dogmàtica, sense fissures, a la llum dels moderns estudis en el camp de la història, en el camp de la literatura comparada, de la ciència i de l’anàlisi de les religions es trenca i moltes de les veritats que acceptàvem a ulls clucs com revelades per Déu, hem après a mirar-les des del context humà dels qui van viure la religió i escriure els llibres sagrats. Recordo que ja al seminari en la classe de Religió vaig dir que Eva no venia d’una costella d’Adam, que això es deia perquè el traductor de la Bíblia grega havia mal llegit la paraula hebrea de l’original. Aquesta cosa tan insignificant va ser suficient perquè el conservador professor de Religió m’expulsés de classe. Jo ho havia llegit en una nota del biblista pare Colunga, en una Bíblia que acabava de publicar-se. Altres veritats més importants hem vist que han anat caient, com l’existència dels llimbs, la virginitat de la Mare de Déu, l’existència del dimoni, la transsubstanciació eucarística, la infal·libilitat papal… i fins i tot la resurrecció del cos de Crist. La teoria del que es coneix com la form gessichte –que els textos sagrats s’han d’interpretar segons el pensament dels diversos autors, modelats per la llengua i els costums del seu temps–, avui és acceptada gairebé per totes les universitats que estudien la religió. 

La meva pregunta és per què aquests avenços que han dut moltes  persones a la pèrdua de la fe, a d’altres (entre les que jo m’hi compto) ens sembla que ens han portat a una fe més autèntica. Una qüestió que deixo per més endavant.

sanefa.qxd

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Capvespre, Omnia re. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a NOVEMBRE

  1. Eli Anguera ha dit:

    El silenci calid, quin plaer! Plenitud

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s