DESEMBRE

(dia a dia A_Maquetaci363n 1)

4, divendres / “In dubio, libertas”

4 david

4 gabriela

Ahir, com un llampec, se’m va mostrar un fet sobre el que fa molts dies que vinc reflexionant  perquè és molt present en la vida quotidiana.  Sobretot en temps de debat electoral. Em refereixo a la propensió  dels partits al dogmatisme.

Ho escric arran de l’article de David Fernández a l’ARA, que trobo d’una enorme sensatesa i, sobretot, molt savi. L’escrit em va congraciar amb Fernández després que l’explosiva arenga amb què va cloure l’assemblea de la CUP a Manresa em semblà desaforada. La sessió -pel que ens va mostrar la televisió- va tenir com un to incendiari. La imatge dels assistents corejant les consignes, alçat el puny i com amb ràbia, donava una imatge poc serena, massa agressiva. En canvi en l’escrit que publicà l’ARA apareix el David Fernández respectuós, dialogant, ferm en les idees però que sap escoltar. Un David Fernández –afegiria– “humil”, una virtut pròpia de qui cerca la veritat i quan li sembla trobar-la sap que són només aspectes. Per això sempre dubta, convençut, com sant Agustí, que mai farem un forat prou gran com per buidar-hi el mar.

Fernández s’adona que el procés independentista es troba en un atzucac. Si cada formació es manté en la seva ciutadella segura de tenir la raó, el partit que s’ha de jugar contra Espanya no el guanyarem, sinó que l’haurem perdut d’antuvi per incompareixença. Convençut de que enrocar-se i no jugar és un disbarat, escriu: “potser l’únic possible, ara mateix, són dos vots al procés al costat d’un pla de xoc real i concret. Concret i real, com la pobresa i la desigualtat que ens ofega i estreny. […] Abans mil cops sortir a jugar i potser perdre, que ni tan sols no comparèixer al terreny de joc”. Si arriba a aquesta conclusió és perquè sap dubtar. L’aforisme llatí –que ell cita- diu in dubio, libertas, en cas de dubtar, decideix lliurament, sense sentir-te lligat per una veritat dubtosa.

En contraposició a l’actitud de David Fernández em xocà la de l’amiga colomenca Gabriela Serra, escrita al twuit com sobre màrmol: “Aquí no es mou ningú. Cap individualitat per sobre de la col·lectivitat”. Una afirmació que contradiu el capteniment de l’home savi que rarament es mou amb certeses perquè la vida, la reflexió, li ha fet adonar que veritats sostingudes avui amb fermesa demà es veuen d’una altra manera, i que dogmes que les esglésies i els partits han defensat fins a morir (o fins a matar), passat un temps les mateixes esglésies i partits les condemnen. Si això és així ¿com es pot barrar el pas al pensament, a la dissensió, a la crítica en nom d’una “veritat col·lectiava”?

Sense la llibertat de pensament la humanitat no avançaria ni un pas. Tant de bo els partits ho entenguessin i premiessin els qui dubten i són crítics!

(dia a dia B_Maquetaci363n 1)

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Omnia re. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a DESEMBRE

  1. M.Josefa Miralles Figueras ha dit:

    molt bé, Jaume. No sabia que Serra fos de Sta. Coloma

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s