Entrevista a Joan Mata

(dia a dia A flor violeta_Maquetaci363n 1)

JOAN MATA MUNNÉ (*)

“D’arreu de Santa Coloma baixaven a Santa Rosa per seguir-hi la missa”

 27 joan mata 1JOAN MATA MUNNÉ l’any 1925 va néixer a Olesa de Montserrat. D’adolescent treballà en un taller mecànic. Estudià a l’Escola d’Arts i Oficis. Va entrar al seminari de Barcelona als 20 anys (1945) i, ordenat capellà, va anar de vicari a Parets i, després, a Sant Pacià. L’any 1959 el bisbe Modrego l’envià a Santa Coloma per fundar la parròquia de Santa Rosa, on hi va ser fins el 1973, quan el van nomenar rector de Valldoreix. La següent parròquia que regentà fou Sant Andreu de la Barca. El 1981 va ser nomenat rector de la Llacuna, on porta ja 23 anys de rector.

 Vaig a veure mossèn Joan Mata, el cèlebre “padre Juan”, a la seva parròquia de la Llacuna. Fa un dia tapadíssim, d’una pluja intensa, i, a estones, amb una boira espessa. Quan vaig venir a Santa Coloma ell em va acollir a la seva rectoria. Han passat quasi 40 anys i ara el complex parroquial per ell fundat acaba de ser enderrocat.

El 1959-1960 vaig anar a Santa Coloma per fundar una parròquia. En arribar, no sabia per on començar. Vaig preguntar al doctor Jubany què es podia fer. Em va dir que comencés per una guarderia i una escola, a més del lloc de culte. “Són necessitats que té la gent, fent-ho te’ls atrauràs”. 

Naixia el complex parroquial de Santa Rosa. En aquells moments, la situació del que era la demarcació de la nova parròquia -Fondo, Santa Rosa i Raval- era depriment. Ho evoca el mateix Mata:

– No havia conegut mai un suburbi com aquell. Em va impressionar tanta pobresa. El cas més escandalós era el bloc de pisos del carrer Pirineus, número 27. La casa tenia l’entrada pel carrer Pirineus i s’alçava quatre plantes. Però com que estava construïda a la falda de la muntanya, s’allargava cap ensota quatre plantes més. Per totes aquestes famílies hi havia un sol lavabo. 

Per sensibilitzar persones barcelonines, esperant tocar-los el cor per tal que l’ajudessin econòmicament, va fer moltes fotografies del barri. Són les cèlebres fotografies que corren per aquí, i que durant diversos números seguits Fòrum-Grama va publicar. D’aquesta casa dels Pirineus hi ha imatges esgarrifoses: nens amuntegats en un sol llit, nens ficats en forats oberts a la paret… També es veuen moltes barraques, i els carrers sense asfaltar, pels que baixen les aigües brutes de les latrines.

– Voltant pel barri vaig trobar uns baixos, que vam llogar com a lloc de culte. Era al número 58 del carrer Pirineus. Un corral de cabres. Joves de Sant Pacià -la parròquia on havia fet de vicari-, van venir a ajudar-me i ho vam condicionar. Les misses les celebràvem al carrer, fins que més endavant ens van deixar celebrar-la a l’escola dels Pirineus. A dormir anava al Sanatori de l’Esperit Sant. Allí vaig conèixer el doctor Noguera, que llavors començava a sortir amb la Marta; ens vam fer molt amics. 

25 mata missa mata missa

En una de les fotos esmentades es veu el carrer Pirineus, amb forta pujada, ple d’herbotes. Mata recorda que al local  parroquial hi havia el dipòsit de les latrines dels pisos de la casa. Allí rebia la gent. Hi feia el despatx. Sovint apareixia alguna rata. Quan van poder, van llogar un pis en la mateixa casa i s’hi instal·là amb mossèn Llunell, vicari, al que va succeir mossèn Jorba, i se’ls ajuntaren alguns seminaristes que anaven a ajudar-los i a conèixer un món semblant al de les missions. Entre aquests, hi havia en Joan Moran, més tard ell també rector del Raval.

– Vam acabar comprant un terreny per construir-hi la parròquia. En aquells temps els solars no eren cars. Costaven 10 pessetes el pam i ens el van deixar a 9. En total, vam pagar 993.000 pessetes. Quan fèiem els papers, el notari Trias de Bes em va dir que perdia el temps perquè el bisbat no ho pagaria. En veure que el bisbe Modrego em donava els diners, s’exclamà que quina mosca l’havia picat. Vaig respondre: “L’Esperit Sant, no creu?” 

Mata té molta confiança en l’oració. Diu que va aprendre a resar quan feia de vicari a la parròquia de Parets, del rector, que “era un sant home”. Home temperamental i apassionat, es deixa portar d’una filosofia pastoral que podríem qualificar de molt simple: “Fes el bé, estima”, convençut que l’amor és el que acaba imposant-se.

– Vaig reunir les persones que semblaven més inquietes i les vaig ajudar a organitzar-se. Vam crear una associació de veïns al Fondo Alt. Ells mateixos, amb diners que obtenien de l’Ajuntament, van fer les clavegueres. 

Va pensar que si alguns veïns entraven a l’Ajuntament, des d’allí podrien obtenir coses pel barri. Sota la dictadura no hi havia partits ni eleccions democràtiques però dins del sistema hi havia una mena d’eleccions pels estaments sindical i familiar. Va aconseguir que tres homes del barri -Francisco de Miguel, forner, Víctor Ramos, amb un negoci de plàstics, i Mauricio Olivé, amb botiga d’electrodomèstics-, fossin regidors.

– De seguida va venir molta gent. Has de pensar que cada setmana repartíem 10 sacs de llet en pols i mantega, que venia de l’ajuda nord-americana. Molts joves s’acostaren a la parròquia, es reunien al barracó, feien cine, era com el seu centre. 

– El barracó que va durar fins fa poc…

– Sí. S’acostava Setmana Santa i vaig dir que volia celebrar-la ja a la parròquia. El germà del que seria bisbe auxiliar de Barcelona i després bisbe de Tarragona, Ramon Torrella, d’Olesa com jo, em va fer els plànols. Havia d’estar a punt en 23 dies, i ho va estar.

– Al barracó també s’hi ballava…

– Per dir-ho en una paraula, allò es va anar extralimitant. En aquells moments, a la parròquia s’havia iniciat la JOC. La duia mossèn Ramiro Gual (més tard el Pedro Núñez), i la seva línia anava per uns altres camins, i van dir que no era el que es feia al barracó. De mica en mica les activitats festives van anar decaient.

– La gent de la parròquia Gran ¿com va rebre la nova parròquia?

– Em van rebre molt bé. L’únic que s’hi va oposar va ser el senyor Sayrach.

L’interrompo, li dic que d’això en parlarem després. Mata afegeix:

– El doctor Vilaseca, en el seu llibre de personatges colomencs, ho recull bé: “La participació dels fidels en els cants i en les lectures, especialment, era una novetat. D’arreu de Santa Coloma baixaven a Santa Rosa per seguir-hi la missa”.

(Cal dir que el doctor Vilaseca traduïa literalment la nota que vaig escriure al Grama d’abril de 1973, quan Joan Mata va deixar Santa Rosa).

Mata té raó: jo criticava l’estil d’evangelitzar que partia de les “obres catòliques”. En l’escrit original que tradueix Vilaseca, escrivia: “La pastoral de obras asistenciales y sociales dio paso a una pastoral llamada misionera, lo que no dejó de crear tensiones”. Però els que van iniciar la crítica van ser els joves jocistes i els vicaris.

– Em deien: “tot això del complex parroquial s’ha fet amb diners dels rics, diners robats als pobres”. I tenien raó. Però nosaltres, sense mitjans, no podíem fer l’escola, ni la guarderia, ni procurar-los una assistència sanitària. Pensa que el complex parroquial em va costar ben bé 30 milions de pessetes ¡d’aquell temps!, dels anys 60/70. I qui tenia els diners eren els rics. En mig d’un barri absolutament deficitari, en el que les cases eren pobres, o simples barraques, els jocistes trobaven que el complex era massa sumptuós. En deien el petit Vaticà. El Ramiro em va arribar a dir: “Si no tenen de què menjar, que es morin de gana! Així faran la revolució”!

Li dic que segurament vam ser excessivament radicals i que vam actuar amb poca discreció. La gent senzilla no podia entendre una reforma que partia de consideracions polítiques i teològiques. Com diu el Mata, era una gent socialment castigada, i anaven a l’Església a fer el que s’havia fet sempre (batejar els fills, casar-se, dur-hi els difunts), i rebien les reformes com un afront. Joan Mata raona que si la reforma hagués estat recolzada pel bisbe, i s’hagués fet en un sector de forma experimental, hauria estat diferent. Taxativament, conclou:

– Si per tenir mitjans amb què ajudar la gent hagués d’anar a buscar diners a l’infern, hi aniria!

– Vas patir, en sentir-te incomprès i atacat?

– Molt! Sobretot quan el Josep Sánchez, que em va succeir, ho va desmuntar tot. Va entregar els locals a la gent. De la rectoria en va fer un centre de rehabilitació d’alcohòlics. La guarderia va passar a les mares dels nens. El barracó el va donar al Casal de Cultura. I què passa? Que després, quan necessites els locals per activitats parroquials, per la catequesi, per fer reunions, no te’ls deixen perquè se n’han fet els amos.   Però, saps? Quan va deixar Santa Coloma i va ser rector d’Esparreguera, va fer una rectoria que Ole! 

El Josep Sánchez també va patir molt. I tots hem sofert. Eren temps difícils. L’Església porta anys inviscerada en la societat. Ha fet moltes obres bones. Però ocupant espais que una societat adulta, i defensora de la laïcitat, reclama per a ella.

– A mi se m’ha quedat gravat l’enterrament de mossèn Elias, de Foix. Va estar 50 anys a la parròquia, fent l’apostolat senzill d’atendre la gent, de ser amable, d’estimar. Haguessis vist l’enterrament! Tot el poble hi va assistir. La gent va demostrar que se l’estimava. I això, ¿no és evangelitzar?

– I tu, Mata, per què et vas fer capellà?

– Mira, als 14 anys em converteixo a la fe. No que fos ateu, però vivia despreocupat. Havia acabat la Guerra Civil, tenia 14 anys i vaig entrar a treballar en un taller mecànic. Hi havia 14 homes, gent renegaire, mal parlada, una piltrafa humana: eren mentiders, es feien la traveta els uns als altres, parlaven malament de la dona, no ensenyaven als aprenents el que sabien… Em deia: aquest món és rar.

– Et van decepcionar…

– Llavors vaig entrar a l’Escola d’Arts i Oficis i vaig trobar un ambient “normal”, ben diferent. Hi havia persones marcades per l’antiga Federació de Joves Cristians (prohibida pel franquisme) i vaig començar a tenir amics. Unes noies que em van atreure molt anaven a missa. M’hi acostava, les esperava i enraonàvem… i pensava bastant. Però la meva il·lusió, fins als 18 anys, era casar-me. Fins que vaig anar a Exercicis Espirituals i el qui els dirigia em va preguntar per què no em feia capellà. Una pregunta que se’m va anar fent insistent. Recordo que un dia, ballant sardanes, eren les 3 de la tarda, em vaig dir: per què no? I vaig respondre afirmativament. Era com escollir entre un món que no m’omplia -veia com els nois i noies es deixaven endur per una vida poc honesta, a la carretera veia passar les putes, camí del Serrallo, movent-se ostentosament per atreure la gent. Aquell món no m’agradava i vaig decidir fer-me capellà.

– I dus molts anys fent de capellà. Ara ja en tens 78, no?

– I aguantaré fins els 80. De vegades em dic que què hi faig, de rector, a aquesta edat. ¿Què ha de pensar la gent d’un rector tan vell? Però hi sóc perquè vaig prometre-ho.

– Al bisbe?

– No, a sant Magí

– ?!

– Un dia, baixant les escales, vaig caure i em vaig trencar la vèrtebra hipofisària. El metge em va dir que si no m’operaven em tornaria cec i… Vaig prometre a sant Magí que si em curava, continuaria fins els 80. I aquí estic!

(Sant Magí de la Brufaganya és un lloc molt bonic, terme ja de Pontils, a prop de la Llacuna. Uns arbres alts, una ermita menuda, una font escanyolida d’unes aigües que tenen gust de guix).

 – Jo no hi crec, en aquests miracles. Li ho vaig confessar a sant Magí. Però m’he curat!

Així és Joan Mata Munné.

(*) Jaume-P. Sayrach, rvista Fòrum-Grama número 76. Juliol de 2004

(dia a dia B_Maquetaci363n 1)

 

 

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Omnia re. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s