Maig, 12 dijous / “Pel maig, cada dia un raig”

(dia a dia A flor violeta_Maquetaci363n 1)

Que bé!, que plogui!

Al matí feia un sol generosíssim. Però al migdia, el meteoròleg ha comentat que semblava mentida el canvi que el temps havia fet, com el cel s’estava tapant. He mirat per la finestra i el cel seguia blau, amb núvols poc intensos; però quan després  de dinar he sortit per anar al Decathlon he vist el cel del nord i, realment, la nuvolada era feixuga i obscura. “Som al mes de maig –ha dit Tomàs Molina- i es compleix la dita ‘Pel maig, cada dia un raig’”. Que bé, que plogui! Que boniques que estan les muntanyes, que verdes! I a qualsevol racó que hi ha una mica de prat, quantes flors que ja han tret el caparró.

12, a

12, 2

He anat al Decathlon a comprar unes bótes. Les Quechues que tinc ja estan molt gastades i quan camino per terrenys pedregosos noto les pedres a la planta dels peus. Ve l’estiu i no sé què faré; però tinc moltes ganes d’anar al Pirineu, de recórrer els dos Pallars, de perdre’m per indrets solitaris i escoltar les veus de la natura… tot i que no podré caminar gaire perquè des que tinc una avaria al cor de seguida que el camí fa pujada em canso. Però sortir!, agafar el cotxe, aventurar-me per camins poc transitats! Fins he estat a punt de comprar una tenda de campanya petita, d’un sol habitacle imolt barata, fàcil de muntar, perquè quan vaig d’excursió –com penso fer– no sé mai on  faré nit i més d’un cop m’he trobat que tots els hotels ja estan plens i he hagut de dormir en el cotxe, a part que anar d’hotel en hotel resulta engorrós i car.

Hi ha moments que em meravello que tingui ganes de fer tantes coses quan ja estic tan al final del meu camí. Coses com viatjar. Però també les que omplen l’agenda quotidiana com la promoció de l’associació del Fondo i la consolidació de Forum-Grama. Potser perquè sé que em queda poc temps, i em trobo força bé, que les ganes de fer coses se m’estimulen. Això no vol dir que no m’agradaria que a tirar-les endavant s’hi ajuntessin més persones i que jo em pogués retirar, i dedicar les hores a veure passar el temps i llegint, escrivint i xerrant amb els amics i les amigues. Com quan vaig estar gairebé dos mesos a casa amb hospitalització domiciliària: tot els temps era meu, res no em reclamava.

Somio tenir un final tranquil i feliç, com ho van ser aquells dies. Que la meva mort fos com la del jove del bellíssim poema de Joan Maragall: “un ponent dolcíssim”.

(dia a dia B_Maquetaci363n 1)

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Omnia re. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s