Novembre, 16 dimecres

sanefa.qxd

Qüestió de tempos

16-lluna-plena-2

Lluna plena, avui, vista des de la meva finestra

Els dies van passant, de vegades parsimoniosament com quan et trobes sol enmig d’un gran paisatge, sense que res i t’apressi, i et mous com si el temps te’l marqués el camí que fa el sol fa al cel. A ciutat el temps se’t tira al damunt, el dus fixat al canell. Sempre corra. L’agenda t’encalça. Sort que cada dia ve la nit i l’atura, o et sorprèn la pluja que cau com un aiguat, i tu t’arrauleixes, esperant que amaini. O és la lluna plena que et crida l’atenció, com ara que hem estat pendents d’ella perquè ha sortit enorme. Són coses que et recorden que en realitat vivim en el temps de l’univers.

A mi –poso com a exemple– dimarts em van donar d’alta de la infecció que m’ha tingut hospitalitzat des de mitjans de juliol fins a dimarts passat a Can Ruti o, amb control domiciliari, a casa. Un temps en el que l’agenda amb prou feines la vaig fer servir. Vivia “un altre temps” que el meu, he estat sotmès al temps de les bactèries, del tractament mèdic… un temps de la natura. Com ja vaig escriure, essent jo el protagonista de la meva història clínica, no decidia res. Jo era espectador del que estava vivint. Només espectador.

16-rellotge

Rellotge que el meu ñare teni s+damunt la taula deldespatx

Lo nuestro es pasar”. Som com rius que anem cap al mar, conduïts pel temps. Seria bo que ho tinguéssim present. El viatge a Ítaca, que se sol fer sense pensar que anem cap a Ítaca i ens distraiem en cada estació, com si el metro (o la vida, que com Màrius Sampere en un magnífic poema compara al viatge que fem amb el meto) no es dirigís a una última estació. Que anem a aquesta darrera estació una malaltia ens ho recorda. Si la passes tu. O un amic, o un familiar. Una sort si aquests accidents et fan sentir les dimensions reals en les que ens movem.

Leopardi preguntava a la lluna  com ens veu, ella que sempre  ens està mirant. I jo em pregunto: ¿Entén que immersos en l’univers no alcem de la terra el nostre esguard?

(Proyecto blau-final_Maquetaci363n 1)

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Capvespre. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Novembre, 16 dimecres

  1. Cris Cívico ha dit:

    M’agrada la teva reflexio sobre el temps. Lo cert es que el temps pasa molt rapid, Jo penso ¿que rapides pasen les setmanes!. Cada dia un dia menys de la nostra vida. Realment la vida es tan curta? Pero penso es fa tan llarga avegades… La vida es un gran misteri.
    Molt bonic el rellotge del teu pare m’agrada molt.

    M'agrada

    • jaumepsayrach ha dit:

      Cris: tens raó que el temps passa com una exhalació. Però amb diferents intensitats, depenent de com es visquin les hores. El viatge a Ítaca pot ser com la ruta titubejant de la papallona, o com la sedimentació d’uns elements físicoquímics (?) que esdevenen diamants preciosos. La vida ja val la pena viure-la, encara que tot s’acabés aquí. Haver viscut ni que sigui una hora “feliç” ja hauria valgut la pena. I marxar d’aquest món havent deixat un bon record també és prou valuós. Hi ha, però, l’anhel de perviure, de viure més enllà de la mort. De”volar per damunt dels núvols”; aleshores, què? ¡Conformar-se amb el valor de la vida present?Si pots, per què no? ¿Consolar-se pensant en el record d’aquells que hem estimat? O “esperar”, confiant que rere l’anhel d’eternitat que sentim hi hagi l’eco d’una certesa originària, gravada al cor, que no es deixa esborrar, malgrat la “secularització hermèticament tancada” del viure actual…

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s