Novembre, 22 dimarts

sanefa.qxd

Arriba la pluja

22-pluja

La pluja ja ha arribat, encara que quan escric la glosa el sol s’ha obert pas per les escletxes que fan uns núvols esfilagarsats. El matí ha plogut i la nit ho  ha fet amb ganes. Si es compleix el pronòstic meteorològic les pluges fortes tornaran.  Des d’anit –que ja s’anunciava el temporal– que dono voltes sobre el tema de la pluja. Casualment avui, en el rés de Laudes m’he trobat amb el salm 10, que precisament fa referència a la pluja. En lloa els beneficis de l’aigua que cau: fecunda la terra “amarant els seus solcs”, i “l’ablaneix “amb els xàfecs. I la terra ho agraeix: “Aclama joiós l’herbei de l’estepa, / s’engalanen els turons; les prades es vesteixen de ramats, / les valls, cobertes de blat, / aclamen joioses i canten”. I si el salmista visqués a Santa Coloma hauria afegit que el turó del Pollo agafa un color verd intens, de maragda.

Però més que els aiguats normals, els xàfecs que ara em vénen a la memòria són més aviat adversos. Un va ser una nit que  havia sopat a casa d’uns amics a Barcelona quan, de sobte, es produí una pluja diluvial. Els amics em volien acompanyar a casa amb cotxe però els ho vaig treure del cap; havíem begut xampany, la pluja era intensíssima, era molt tard i la parella l’endemà treballava. Agafaria un taxi. Al final van cedir. Però de taxi no en passava cap. Vaig començar a caminar atent a la circulació, per si se n’acostava algun. Carrer Mallorca, la Diagonal… En  no passar-ne cap vaig decidir fer avinguda Meridiana enllà, fins a casa. Totalment xop! L’aigua em baixava del cap fins als peus, per fora i per dins. Les sabates estaven completament enaiguades; jo ja no evitava ni els bassals ni la pluja que queia damunt meu com una cortina. Per què, si ja era dins la piscina?

22-torre-dels-dimonis

L’altre record és trist. Érem a Sant Feliu de  Llobregat (devia ser el primer setembre de la guerra civil) quan un vespre es posà a diluviar. Degué ploure bona part de la nit. L’endemà al llevar-nos i sortir fora el primer que vam fer va ser anar a veure el niu d’ocellets que feia uns dies  que havíem descobert, observant que quan els pares s’acostaven a la branca esclatava una intensa piuladissa. Enfilats en una cadira se’ns mostrà el niu. Els ocellets (diria que eren gafarrons), creixien i es cobrien de plomes. Quin disgust, el matí després del xàfec!  A niu, empapat d’aigua no hi havia cap ocellet. Ni a terra, on l’aiguat havia deixat marcades les regueres per on s’havia escolat.

No busco cap explicació. Revisc unes emocions que em produeix la pluja; implement: sento la natura més a prop.

(Proyecto blau-final_Maquetaci363n 1)

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Capvespre. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s