Desembre, 14 dimecres

Epíleg: el motor

pensio-de-la-rubia-1965

Any 1965, el bisbe visita en la Pensión Bello, on vaig llogar una habitació per instal·lar-me al barri del Fondo. En la foto, Serafín (marit de la senyora Bello), Joan Mata, Salvador Cabré, Jordi Bertran consiliari de la JOC de Catalunya, el familiar del bisbe i jo

Ahir vaig acabar l’apressada visita als meus cinquanta anys com a colomenc. Deia que tot va començar al  barri del Fondo, on el bisbe Modrego em destinà el primer cop que em feia rector (i l’últim. Sempre m’he quedat a Santa Coloma). Al llarg dels comentaris que he anat fent m’he esforçat a remarcar el gran nombre de persones que he trobat, i que han participat en les activitats esmentades, bé de manera activa, o bé servint-se’n; dues formes necessàries perquè un projecte avanci. Ho  he remarcat perquè no mostrar aquesta gent a l’hora de rebre el premi per les coses “que he fet”, seria enormement injust.

Com a punt final escric aquest epíleg, en el que vull parlar no de “coses” sinó del motor que sempre m’ha mogut. M’havia referit a l’ideal utòpic, al desig de fer una societat millor o un món millor, que facilités l’aparició del que s’ha dit l’Home Nou. Un ideal comú de molts revolucionaris o, més exactament, de les persones que el bon cor i el sentit de justícia i de fraternitat les impulsa a fer el bé. En el meu cas, aquestes fonts també m’han acompanyat, des d’una edat molt jovençana. Però anteriorment del que podria dir-n l’acceptació dels drets humans i de l’ètica que se’n desprèn, ja havia après de l’evangeli –de la cabdal figura de Jesús!– que la màxima norma de la conducta humana és l’amor.

62b62a

Dibuix del Bon Pastor, de l’escultor Joan Rebull, per al repujat que va fer en el meu calze; i una foto de la campanya municipal del pimer Ajuntamnt democràtic; imatge de la similitud entre fer de capellà i treballar per als altres

Vaig  venir a Santa Coloma per fer de capellà i en certa manera –com em diu sovint la bona amiga Encarna– mai no he deixat de fer-ne, si això vol dir seguir Jesús, la missió del qual ha estat revelar la presència amagada de Déu enmig de l’aventura humana. Una aventura que té com a fi l’Home Nou. Ho proclamaven els jocistes amb una frase rabiosa: “¡No som màquines ni bèsties de carrega; som persones humanes i fills de Déu!”.

Com tot camí l’horitzó es va obrint a mesura que un avança. En la vida les coses són així.

(dia a dia B vermell_Maquetaci363n 1)

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en General, Omnia re. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s