Desembre, 28, Sants Innocents

L’hora de despertar-nos

La mort dels “innocents” és un misteri: mentre matant-los els pderosos emmudeixen la seva veu, morts, esdevenen un poderós testimoni contra d’ells

Ha passat ja el gros de les festes nadalenques (la nit de Nadal amb la missa del gall i/o el sopar familiar), el dinar de Nadal i la diada de Sant Esteve. Avui encara en tenim la seqüela amb la remembrança dels Sants Innocents i demà evocarem l’assassinat de Tomàs Becket. Jo he aprofitat les escasses estones lliures que he tingut per llegir el llibre de Kirmen Uribe L‘hora de despertar-nos junts, un títol que no et fa pensar en el contingut. En parlaré tan aviat com pugui però avanço  que no podia ser més oportuna, aquesta lectura, perquè tot i centrar-se en el País Basc, i més directament en el matrimoni abertzale  Txomin Letamendi i Karmele Urresti, acabes preguntant-te, en contemplar el fracàs de la lluita clandestina dels bascos, si ha valgut la pena patir tant i ocasionar tant dolor.

Aquest sensació de moure’m entre la il·lusió i el desencant, o entre l’esperança i el desànim, en els dies nadalencs s’accentua més perquè toques més de prop la innocència i la bondat i, alhora i en sentit oposat, et fereixen més fondament els aspectes foscos de la vida. En la meva felicitació i escrits de Nadal he es reflecteix aquesta tensió. Nadal recorda la bona nova del naixment del nen Jesús. En aquesta línia abans d’ahir reproduïa una aquarel·la del primer Nadal de la petita comunitat de la parròquia del Fondo, una missa com el pessebre de sant Francesc d’Assís, en la que ens semblà que Jesús naixia al cor del barri. En la felicitació que he repartit després, en lloc de posar l’infant en la cova de Betlem el fico en una barcassa que va a la deriva.

És el qu he viscut (i em sembla que també altres persones) aquest desembre amb tres morts, de persones marcades per un mateix carisma. La del meu germà Narcís, la de l’amiga Mayte Alcusa i, ahir, la de Manel Andreu, el jove que quan j era  vicari de Santa Maria del Taulat, més ens ajudà al Pere Rlats, a l’Abelard i a mi a fundar la JOC de l’extensíssima demarcació de les parròquies de Poblenou. Tres morts que m’entristeixen i que, al mateix temps, enforteixen la meva esperança perquè en totes veig que ha vençut l’amor. Un amor que se’ns mostra més fort que la mort.

Dues entigues fotos amb en Manel Andreu; en la de dalt, presentant una ofrena al sant rector de la parròquia del Taulat, mossèn Joan Playà, als cinquanta anys de la seva ordenació sacerdotal; en la de sota, amb l’equip fundador de la JOC poblenovina, sostenint el pal de la bandera de la JOC. Els consiliaris érem l’Abelard (a la dreta) i jo (a l’esquerra)..

El títol del llibre citat ¿podria servir-nos de consigna la nit de cap d’any?  L’hora e despertar-nos  tots junts per fer que l’amor amari la nostra vida.