Març 31, divendres

Viatge anys enrere

Dimecres passat el meu germà Manuel i jo va prendre cafè amb en Josep Poca, que ens va presentar la seva esposa i ens va donar el llibre L’Espluga Calba. Cent anys en imatges, que acaba de publicar. Ja fa un parell d’anys que m’havia escrit; ell és fill del poble de les Garrigues, on van residir tres generacions del avantpassats del meu avi patern, i on descendents del primer Sayrach que s’hi instal·là hi han residit fins ben entrat el segle XX,  que fou quan la majoria dels familiars Sayrach van venir a Barcelona. El llibre l’he seguit amb molta atenció. M’ha impressionat molt la foto amb què el presenta: el d’aquesta àvia de finals del segle XIX, que retrata molt bé una época ja molt “llunyana”, que em fa imaginar la difícil epoca que vaviure la meva família.

En aquesta fotografia apareix el Sayarach més antic d’aquest llibre. Es deia Cisco Balsells Sayrach. L’any 1834 s’havia casat amb Josepa Cunillera. Havia nascut l’any 1811, fill d’una cosina germana de l’avi del meu avi

En total, hi surten una vintena de persones amb el meu cognom. M’ha calgut remuntar bastantes generacions fins arribar al tronc comú. Un “viatge”que m’ha agradat molt. Em du als llocs d’on vinc, i m’ha permès entreveure els intricats camins que ha estat necessari sortejar, per arribar on som. La vida és com un riu que brolla pur i alegre de fonts altes que, a mesura que baixa, passa per paisatges molt diferents, per llocs que els fan complicat avançar, i d’altres, que els posen fàcil la baixad. Junts en determinen el curs.

Els rius “desapareixen” o es dissolen, quan arriben al mar. Com les famílies. Però deixen petges en el territori per on fan el camí. El que passa és que o no ens hi fixem o no sabem llegir les marques que han deixat. Parlant dels cognoms, tota la perquisició que vaig fer-ne durant anys va arrancar del dia que amb els companys capellans vam anar d’excursió a l’Espluga Calba, i vaig descobrir que en el monòlit del monument als caiguts –que s’alçava davant de la parròquia–, un dels morts es deia Sayrach. Hi vaig tornar més tard i vaig demanar al rector que em deixés examinar els llibres parroquials. I vaig trobar el fil que em dugué, ascendint, a Valls i, d’allí, a Isona; i baxant, vaig arribar a Sants i a Barcelona.

Carrer Major, casa Sayrach o ca’l Barber. Passant per aquest carrer les franges de colors blau, blanc i vermell –mig esborrades–, del brancalque emmarca el portal de  la casa, em feren pensar que em trobava davant d’on haurien viscut els meus avantpassats, cosa que el “Xaparro” –l’home que ho sap tot, del poble– em confirmà

Total: un viatge enriquidor que és, al mateix temps, una aproximació a la complexitat i riquesa de la vida humana. També de la seva “insoportable lleugeresa” que, per la seva densitat humana trobo valuosíssima.

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Capvespre. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s