Abril 22, dissabte, vigília de Sant Jordi

Demà, dia del Llibre i de la Rosa

La Irene de Fòrum-Grama em demana que escrigui un comentari d’algun llibre, ara que és Sant Jordi. Ho faig a correcuita perquè la diada és demà, i el correu de la Irene el vaig rebre ahir, divendres. Escullo una novel·la que acabo de llegir però que ja vaig llegir quan estudiava el batxillerat. Parlo de Solitud, de Caterina Albert, la dona que s’amagava rere el pseudònim  perquè temia que la novel·la, pel fet de ser escsrita per una dona es devaluaria i, a mes, tractant de temes escabrosos seria mal vista, que he llegit publicada per Edicions 62, just fa un any.

“Solitud”

Avui Víctor Català és considerada una de les grans autores del món literari català. Com Mercè Rodoreda, de la que també he comprat la reedició de La plaça de Diamant, que començaré abans d’acabar el mes, i demà, fidel a la tradició de la Diada, em regalaré alguns llibres, d’entre els quals, un atre d’una autora, la Marta Rojals.

A Solitud m’ha interessat molt la descripció que Víctor Català fa de la vida de la protagonista del drama, la Mila; l’evolució del seu jo profund. El títol de la novel·la ja en sintetitza el procés, la tremenda “solitud” en la que la vida enfonsa la jova Mila, embolcallada pel marc geogràfic, el marc dur i imponent de la muntanya on es troba l’ermita on va a parar, en casar-se amb l’ermità.

Ermita de Santa Caterina, al Montgrí (Empordà), ermita i muntanya que Caterina Albert adopta en la novel·la

Mila és una noia alegre i innocent que seguint el babau de marit que té, s’instal·la il·lusionada a l’ermita. Però de mica en mica se sentofegada pel paisatge i per la insipidesa del marit. Només un humil pastor, un home bo –una mena de Sancho Panza “rural” i ingenu– li alegra el cor i la fa somiar. Enmig de l’aridesa per la que passa assistim al desvetllament de la dona, la libido que aflora i el somni de l’amor, mentre que en l’ambient, igual que en la dura muntanya, de tant en tant esclaten les tempestes, i sents que la maldat amenaça la Mila. La lectura et va apropant al desenllaç, que esperes amb l’ànima suspesa. “A n’aquests canvis externs [dels ulls, dels llavis, dels pits que “prenien turgències de mare novella”] responien, en lo interior, una plenitud exaltada de sentiments i una impressionabilitat tan soma, que a n’ella mateixa la desconcertaven per insòlits”. La Mila, però, derrotada i enfonsada, deixa l’ermita i emprèn sola la davallada de la muntanya, fugint lluny de tot. “Les filtracions de la solitud havien cristal·litzat amargament en son destí”.

El llibre està molt ben escrit. Un llenguatge molt ric, amb una enorme quantitat de paraules que em sonen noves i estranyes, alguna potser inventada per ella. Heus-ne ací algunes agafades a l’atzar: endiastrats, gatxejava, ulls pipellejant, muntanya revessa, la geca del burell, esmotxat, l’arreler… És una llàstima que al final del llibre no hi hagi un apèndix amb el significat dels mots més rars. També dir que usa formes que la gramàtica de Pompeu Fabra no admet, com, per exemple, el “lo” (lo que sentia…).

Em semblava que amb tants llibres com llegim, d’autors estrangers, bé val la pena recuperar els nostres clàssics i comprovar que són tan bons o millors que molts dels que s’anuncien amb trompeta i platerets.

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Capvespre. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s