Maig 17, dimecres

“Wembley, l’inici de tot”

Anava a tancar la televisió però m’ha cridat l’atenció un documental que havien estat anunciant els darrers dies, i que no pensava veure. Però la presentació m’ha atret i ja no he pogut tancar l’aparell. L’he seguit amb interès i a estones amb emoció. Un panegíric en tota regla de Johan Cruiff. Un seguit d’imatges breus mostrant les diverses etapes que va viure,  flaixos dels partits, vistes dels llocs que es relacionen amb ell i intervencions curtes, tot al llarg de la projecció, d’alguns dels seus més grans amics: en Laporta, l’Stoikov, l’Artur Mas, elFerran Adrià, el Koeman, eln Jaume Guardiola…

A l’acabar m’he dit que havia de dedicar la glosa de demà, dimecres (per vosaltres avui), un cop més!, al futbol. He pensat en amics i amigues que s’hi tanquen en banda i no el valoren gens. Quan en parlem, els recalco la bellesa del joc i l’emoció, quan els partits són bons, i l’exemplaritat que es pot desprendre quan es juga net. Sense oblidar els valors que acompanyen l’esport, tan lloats per la Grècia clàssica, i que el Barça intenta fomentar. El documental ressalta aquests aspectes partint  de la personalitat de Johan Cruiff, a qui han qualificat d’humà, de genial, d’avançat i d’home lliure.

El final del film és molt emotiu; es veuen els nens i nenes de l’obra social que va crear Johan Cruiff per ajudar els infants afectats d’alguna discapacitat greu, al front de la qual hi ha una filla seva. Koeman ha subratllat que amb el Cruiff (i des de llavors, els anys de després, fins avui) milers de ciutadans barcelonistes i d’aficionats al futbol de tot el món hem disfrutat del “somni” que és el joc del Barça. El dream team. Ho ha recordat i encara emocionat per les darreres escenes –que ha fet que a més d’un dels amics que prenien part enel documentat se’ls escapés una llàgrima– ha afegit que el dream team va més enllà del futbol. Mentre ho deia, a la pantalla es veia el grup de nens i de joves de la Fundació Cruiff  que amb grans esforços i amb l’ajut dels monitors pujaven al cim d’una muntanya. Un dels nois de la fundació, en conèixer la mort del Johan, va exclamar que pujarien molt amunt, per homenatge Johan Cruiff.

Que bonic ensenyar a disfrutar jugant, i fer que qui contempla el joc senti que l’equip és més que un club.

 

Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en Altres escrits, Capvespre. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s