Maig 30, dimarts / Procés (8)

Els meus nebots Jordi i Mariluz  amb la Laura i, a la meva dreta, la Paula, en un restaurant de Bolvir

Carregar les piles

He estat el cap de setmana amb un meu nebot a Bellver, de Cerdanya. Una escapada que m’ha anat molt bé. En el marc preciós de la vall ceretana he oblidat l’agenda i l’ordinador, excepte l’estoneta que el meu nebot Jordi m’ensenyà com es baixen les pel·lícules. Gairebé ni el rellotge miràvem. Un dia dinàvem a les quatre de la tarda i l’altre, sortíem a passejar per la capvesprada. Al camp i a muntanya el dia és bonic totes les hores. Passejar quan el sol és baix per la vora del Segre és una meravella. Diria pacificador perquè a cada pas que dónes entres més endins del paisatge; els colors et guanyen, i la llum, l’atmosfera, el silenci. I Sets com l’aigua i el vent et parlen… Hores familiars. Amb el Jordi ja havia viscut dies de vacances a Llavaneres quan era petit. Dormíem a la mateixa habitació, ell en la llitera de dalt, jo en la de sota. Xerràvem llarg, fins que la son ens vencia.

M’ha agradat passejar amb ell i amb la Mariluz. Camí del santuari de Talló, m’han ajudat a distingir les pistes d’esquí de la Molina que ells coneixen tan bé. L’Àlex, el fill d’ells, no ha vingut: els estudis i el partit de futbol l’han retingut a Barcelona. Però llavors a la Laura l’ha pogut acompanyar la Paula i, conviure tan de prop amb dues adolescents, m’ha agradat molt. Sense oblidar la familiarització amb el gosset, que m’ha sorprès i admirat. Sempre atent, sempre ficant-se pel mig, cridant l’atenció.

 Dies de pau i de conversa tranquil·la, tot i que el teló de fons és prou agitat. De caràcter festiu hi ha hagut el partit del Barça, que ha guanyat la Copa del Rei. Amb la clamorosa xiulada de l’himne d’Espanya, que m’ha fet pensar en la guerra que ja fa temps que sostenim amb Espanya, que ara arriba al punt culminant. El tren a tota màquina. I la pregunta: què passarà? Magnífic l’escrit a Vilaweb esbossant-ne una resposta. Personalment, espero tranquil i l·lusionat! Disposat a mantenir-me fort al costat de la gent que sortirà al carrer. ¡Hem cantat tantes vegades que el pueblo unido jamás será vencido!

I un desig entremaliat: veure els amics que quan parlàvem del procés em tatxaven de somia-truites. Com deuen patir, ara! Com el Rajoy. Cada dia més cagat…

Toi, el gosset familiar. A sota, Das: un petit poble de Cerdanya a tocar d’Alp. M’agrada perquè el trobo bonic i  sobretot  perquè m’evoca les estades que la meva mare hi feia amb la família, de nena i de jove