Maig 15, dilluns

“Exsules filii mundi”

Ahir vaig anar al concert Exsules filii mundi dels cors de la Facultat de Farmàcia de la Universitat de Barcelona i  de la Universitat Autònoma, acompanyats per l’orquestra també de la UAB. Un dels directors era el Poire Vallvé (marit de la meva neboda Eulàlia), de qui s’estrenà la composició Haikús em temps de guerra, una col·lecció de versos de Martí Pol, que ell ha musicat. Confesso que el concert m’atrapà. Sobretot la peça del Poire i la del jove músic turc Ahmett Süleyman, els quals amb unes músiques vibrants i contundents, denuncien les injustícies del món, alhora que fan una angoixosa crida a la solidaritat.

Vaig trobar molt adient el títol del concert, Exsules filii mundi,  adptació d’una frase del preciós cant a la Verge Maria, Salve Regina, mater misericordiae. El cant és una pregària que al seminari resàvem cada dia. En un moment del cant la lletra fa, dirigint-se a la mare de Jesús : “A vos clamem els desterrats fills d’Eva / a vos sospirem, gement i plorant / en aquesta vall de llàgrimes”. ¡Amb quina raó, amb quanta urgència, amb quin desesper ens cal, avui, clamar al Cel que ens escolti, i que miri “aquests fills d’Eva” –és dir, “els exiliats fills del món- perquè cessi el patiment que ens atenalla!

Fa uns dies vaig portar a la meva glosa la veu del gran Steiner que es dolia, mig desesperançat, perquè li semblava que en la mena de tridu pasqual que viu el món, el dissabte que segueix al dolorós divendres de la mort de Jesús s’allarga massa, i la humanitat quasi  ha perdut l’esperança de que vinguí el diumenge de glòria. En el programa de mà del concert hi ha escrit que “amb aquesta música pretenem transcendir tota creença religiosa o mística. EI nostre gest humil és cantar per allò que ens uneix a tots: la humanitat”. Per desgràcia bé prou que el divendres i el dissabte ens uneixen.

¿Com fer present al món la germana petita de la fe i de l’amor, que és l’esperança?

Interessant entrevista que TV3 va fer al músic turc Ahmett Süleyman, que ahir va prendre part en el concert, amb el seu company Poire Vallvé (que també surt al videu).

http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/programa/passio-turca-i-georgiana-i-bianca-un-equip/video/5664259/

Publicat dins de Capvespre, Omnia re | Deixa un comentari

Maig 13, dissabte

Una “tria”(?) dolorosa

Una meva semi-parenta andalusa em va escriure que al pensar en la separació de Catalunya li entra una pena molt gran perquè ho viu com si els familiars catalans i ells tranquéssim les relacions. I ens demanava que no li parlemmai més, de la independència.

Aquest, el fet de la ruptura que senten en l’interior de la seva ànima és un dels efectes per mi més estesos que el procés causa en molts dels catalans que han nascut fora de Catalunya, o que són fills de famílies procedents de la gran immigració dels anys 60-70. Són persones que se senten espanyoles, que van venir a Catalunya sense que se’ls hagués acudit mai pensar que anaven a una nació diferent, cosa que als qui es dirigien a Suïssa, o a Alemanya a treballar, no calia que se’ls revelés, perquè ho sabien abans d’arribar-hi.Els que venien a Catalunya ni s’imaginaven que aquí es parlava una altra llengua. Però s’hi acomodaren i de mica en mica van fer seva la terra, els costums i fins i tot l’accent amb el que els catalans pronunciem la llengua castellana. Als seus pobles d’origen deixaren els seus morts peró els fills han nascut aquí, i aquí tenen el futur. Per això s’integraren al país i a més d’aportar la seva riquesa vital han contribuit a fer gran Catalunya amb el seu treball i participant en les lluites populars i manifestacions culturals. Amb raó se senten catalans.”Tan catalans –diuen molts– com espanyols”. I ara ¿hauran d’escollir una de les dues “parts” de la seva ànima?

Ho he dit a persones que es mouen en els àmbits de responsabilitat de l’Assemblea Nacional de Catalunya, pregant-los que hi pensin i en parlin, perquè moltes persones que estimen Catalunya (i com és lògic i natural, també Espanya), avui pateixen pensant que han de triar.

Em sap greu perquè quan tatíssimes persones vivim feliços rere d’un objectiu extraordinàriament engrescador com és fer un país nou, aquests conciutadans amics ho viuem amb tistesa, i desconcert.

Sant Boi de Llobregat. El primer Onze de Setembre 

“El lema era ‘Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia’. La bandera cuatribarrada convivió con la ikurriña y con la hoz y el martillo. Por primera vez en décadas, se cantó en público el himno catalán, erecuerda Paulina Andrés, maestra de primaria que tenía entonces 18 años y que fue al acto con sus compañeros del barrio obrero de Sant Boi por excelencia, Ciudad Cooperativa, donde todos los bloques de pisos son iguales, al más puro estilo soviético. La Cooperativa, de aplastante mayoría castellanohablante y en sintonía con el PSUC, acudió en masa “a la llamada de la rebelión” porque “había que ir”. “Éramos de izquierdas, y veíamos la Diada como un llamamiento contra el franquismo, como un grito contra los ‘grises'”.

Com la Paulina Andrés, milers i milers de persones de tot Catalunya –joves i grans, nascuts aquí o vinguts de fora–  a Sant Boi vam sentar les bases de la reivindicació de la llibertat i de l’estatut d’autonomia.

Publicat dins de Altres escrits, Omnia re | Deixa un comentari

Maig 10, dimecres

Què és primer la Llei o els drets de les persones i els pobles?

Vaig pujar a peu a la torre del meu germá, a Pallejà, des de l’estació del tren. El sender que hi va és humil i conserva encara, en l’últim tram, el sabor del poble antic. És el terreny de les masies, que s’enfila per la falda del turò de les Planes. Feia un dia esplèndid. De primavera. Molt de sol i un airet fresquívol quenetejava l’atmosfera, i manté el verd tendre dels arbres i de les plantes. Em vaig aturar atret per unes roselles que treien el caparró enmig d’un tou d’herbes,  al costat de tímides margaridoies silvestres, de color groc. L’esbós de la senyera.

La natura sempre ens parla de la força de la vida. Fins en contrast amb l‘obsessió dels humans, que s’esforcen en tenir-la a ratlla (com es pot veure en els geomètrics jardins francesos). ¡El que arriba a costar als jardiners mantenir subjectes les plantes! Quan menys s’ho esperen, els en surt una fora del parterre… Saint-Exupéry en una bellíssima imatge deia que un bon jardiner, quan s’hi troba, oblida els plànols i s’aboca a la planta que ha aparegut, i la mima, perquè té l’empenta de l’humus del sòl on ha nascut.

Penso en el procés que estem vivint a Catalunya, i en les persones que s’oposen obstinadament a la construcció d’un nou poble, al·legant que la Llei ho prohibeix. Els preguntaria sinó creuen que la persona està per damunt de les lleis, i si les lleis –que són necessàries–, no creuen que perden el valor quan van contra la gent. He posat més amunt l’exemple de la indòmita natura. Però podria recordar que totes les grans conquestes s’han obtingut lluitant contra lleis injustes. Altrament les dones ¿podrien votar avui, si les sufragistes no haguessin lluitat contra l’ordre establert? O fruiríem de les vuit hores de treball sense la revolta de la classe obrera? I si no hagués estat pels joves objectors de consciència ¿qui salvaria els nois (i avui també les noies) de perdre un temps preciós de la seva juventut fent el servei militar? Per acabar la llista d’exemples no puc oblidar que Galileu Galilei acabà la seva vida a la presó i a l’exili per haver-se negat a sotmetre el seu pensament al dogma catòlic, com imposava la Llei de l’Església. La rebel·lió de Galileu es fonamentava en l’evidència científica. Oimés podia haver-se  emparat en l’ensenyament del mateix Jesucrist (de qui era un fidel seguidor), que sostingué sempre que la Llei (el dissabte jueu) està al servei de l’home i no l’home, al servei de la Llei.

Ens podran castigar perquè els qui tenen la Llei tenen el poder. Però mai hauríem d’acceptar que la Llei vulneri la llibertat de les persones i dels pobles!

Publicat dins de Capvespre, General | Deixa un comentari

Maig 7, diumenge

“Va de debò”

Em va agradar el que va dir la tertuliana Jansana al Matí de TV3, em sembla que divendres passat. Comentava l’acte del govern català presidit pel president Puigdemont, de reafirmació de la voluntat de tirar endavant, units, el referèndum. Jansana va comentar que “el govern va de debò”. És l’apreciació que tenim molts catalans de que, més enllà del clima tèrbol que creen molts opinadors i polítics, el govern no falla, i que tira endavant amb pas ferm.

De fet, la reacció del govern de Madrid és un exponent clar de la seva por front a la nosstra fermesa. De riure-se’n quan es van posar les unes de cartró ha passat a una oposició duríssima, tirant als Tribunals de Justícia cada pas que es dóna. Fins a fer el ridícul! ¿No us recorda la batussa del Quixot contra el molins de vent, aquest acarnissament del govern espanyol contra les urnes? La bogeria del Quixot tenia un punt sublim perquè el movia un alt ideal humanitari, però la de Rajoy i els seus corifeus manifesta una curtedat de mires incommensurable.

El govern de Madrid represaliarà els polítics, els funcionaris i fins i tot les empreses que les facin, si la Generalitat encarrega les urnes per votar. ¿També als ciutadans que ens hi acostarem?

Jo no sé què més faran, des de Madrid. Sobretot quan se’ns convoqui a votar i els col·legis electorals estiguin a punt. ¿Com aturaran els milers i milers i milers de ciutadans i ciutadanes que anirem a votar? Si no és per la força a mi no em faran enrere, i com jo estic segur que milers de persones ho pensen. Ens tancaran a la presó?

Quina èpica!, construir un futur millor per a tothom! I amb joia i esperit tranquil.

Publicat dins de Capvespre, General | Deixa un comentari

Maig 4, dijous

Independentista? Per força

Un amic meu va penjar dies enrere un comentari en un dels meus escrits sobre la independència; em deia que li estrenyava que jo hagués canviat “tant”, des que em va conèixer ja fe molts anys. No sé a què es referia perquè no ho concretava. Això m’ha dut a preguntar-me des de quan sóc independentista, i em sembla poder dir que devia començar a sentir-me’n als 9 anys i que ho vaig saber argumentar cap als 12 o 13, quan era a col·legi, gràcies a l’excel·lent professor de literatura, de qui he parlat moltes vegades. Recordo el dia que ens va sorprendre a classe en exclamar-se que estava tip d’haver de justificar la seva catalanitat, i que hi havia dies que fins s’havia lamentat de no haver nascut a Castella, per viure tranquil.

Les Constitucions Catalanes van ser promulgades per les Corts de Barcelona l’any 1283 i es van mantenir (amb successives edicions), fins que Felip V les va abolir de forma il·legal (sense observar les normes que fixaven les Constitucions), després de la derrota militar de 1741 i per dret de conquesta

Reflexionant-hi, m’adono que en mi –i en moltes persones com jo– l’independentisme és una cosa que ens ha vingut de fora. Com una malaltia. Miro enrere i percebo que quan era infant mai no vaig sentir que el pare i els avis en parlessin. En canvi tinc molt present que parlaven de la guerra, i que els rojos ens van prendre la casa, la torre de Sant Feliu de Llobregat, els cotxes… Fins i tot que ens van cremar les imatges religioses! Però la llengua catalana o la senyera, no: mai no ens van dir res per ser catalans! Va ser als 9 anys quan vaig començar a adonar-me que havíem perdut la guerra en veure un soldats de la tropa nacional que entrava per la Diagonal pujaven al pricipal de casa (fins aleshores incautada pel ministeri de sanitat), i amb ràbia esripaven la senyera que onejava al balcó.  I, pocs dies després, venien en cerca del pare (que ja havia mort) i van cremar els exemplars del seu llibre sobre la República Ibèrica.

L’Exèrcit espanyol celebrant la Victòria a Barcelona. Passats uns anys al balcó de casa ja hi vam poder posar la senyera. Però l’asfíxia de Catalunya era aplastant

Catalunya, un cop més, havia perdut la guerra. Ens tocà fer tot el batxillerat en castellà. A la Universitat et tocava veure els rètols que et comminaven a parlar “la lengua del Imperio”. Vam viure amb la certesa que volien esborrar la cultura catalana i en trobades clandestines vam anar descobrint que això venia de lluny, i que l’abolició de la nació catalana es consumà ja l’any 1714, després de la derrota de l’11 de setembre. Com el bon professor de Literatura, a mi tampoc m’agrada haver de lluitar per ser independent. El qui és el que és, sense cap destorb, no lluita per ser. Simplement és. Tant debò ben aviat superem l’independentisme i puguem anar pel món sentint-nos universals… i catalans.

Que sàpiga Sepharad [Espanya] que no podrem mai ser / si no som lliures. / I cridi la veu de tot el poble: “Amén”. [Salvador Espriu, La pell de brau, XXXVIII

Publicat dins de Altres escrits, Omnia re | 2 comentaris

Maig 2, dimarts

Aviat el referèndum

L’abat de Montserrat Josep M. Soler, quan la Sílvia Còpulo li va peguntar què pensava sobr el referèndum li va contestar que els bisbes de Catalunya han defensat que Cataluny és una nació i que, per tan, té dret a decidir el seu futur

Hem entrat ja al mes de maig. Queden pocs mesos pel referèndum. Tinc la impressió que les persones i els partits que s’han atipat de dir que érem davant d’un bluf, d’una mentida, d’un somni; o d’un engany!, ara s’adonen que estem davant d’un objectiu concret i real. Mentre els que estaven en contra de l’independència de Catalunya auguraven que el procés es desinflaria, el govern català de Junts pel sí i la CUP han anat fent camí, i ara som ja davant del darrer pas. Som molts els catalans i les catalanes que volem que Catalunya esdevingui un estat independent i lliure. Ho hem manifestat en les grans mobilitzacions organitzades per l’Assemblea Nacional de Catalunya i per Òmnium Cultural.

El que més em satisfà del procés és que es du a terme sense ràbia, sense exclusivismes, sense condemnar ni atacar ningú, sinó amb il·lusió i alegria (malgrat les traves que se’ns posen, els insults i les agres crítiques que se’ns fan, desfigurant el sentit que els independentistes donem a l’objectiu que perseguim, que és el de fer un país per a tothom, en el que els valors més alts amarin la constitució amb la que ens volem dotar. Un país modern, culte, just i solidari, profundament democràtic (com pot ser un país que es crea de bell nou, entrats ja al segle XXI, sense les càrregues del passat). Una nació lliure per a l’Europa del futur, l’Europa dels pobles i no l’actual Europa, mal formada pels estats prepotents, nascuts segles enrere, fruit d’unes guerres imperialistes.

Com vaig anunciar setmanes enrere, a mesura que ens acostem a la data del referèndum dedicaré més gloses a la independència. I, fidel a l’esperit del procés, m’agradarà dialogar amb els amics i amigues que visiten el meu blog. Com no es cansa de repetir el president Puigdemont i el govern, defensem el sí i, alhora, que els partidaris del no també puguin votar i defensar la permanència de Catalunya dins d’Espanya. No hem condemnat mai l’unionisme ni  direm mai que sigui una aspiració dolenta, perversa o il·legal. Personalment sí que sostinc, primer, que per poder decidir una cosa o una altra abans se’ns ha de reconèixer la capacitat jurídica de poder decidir; segon, que la via de l’unionisme avui a Espanya no té sortida; i, tercer, que l’horitzó actual és la Unió Europea i no la Federació Ibèrica, defensada a principis del segle passat per homes com Prat de la Riba i també pel meu pare.

M’agradaria mantenir un diàleg tranquil amb les personesque dubten o que s’oposen a la independència perquè crec que una Catalunya lliure és bo per a tothom.

Han dit

Mara del Mar Bonet, cantant

“En un país com Catalunya la independència és necessària. I sempre he pensat, a més, que a aquesta Espanya que tenim al costat també li interessa la nostra independència. Crec que seríem força més amics i ens respectaríem molt més. Estem units geogràficament amb Espanya is sempre ho estarem. La independència, però, forma part del procés de creixement d’un país. De les ganes de ser, de tenir llibertat i tocar-la de debò. Catalunya se la mereix. El país ho vol. No és que ho vulgui un govern determinat, sinó uns quants milions de persnes. I això és el que huarien de veure al país del costat.”

Publicat dins de Omnia re | Deixa un comentari

Abril 29, dissabte

El llarg dissabte

Enterrament de Jesús, fresc del Giotto (fragment). Com diu Trini Milmany, “Jesús fa dos mil anys que va treginant la creu de totes les nostres misèries”

Dimecres vaig fer un ràpid comentari del llibre de George Steiner, Un largo sábado. Volia citar un altre fragment per comentar-lo, però m’hauria sortit una glosa massa llarga. Ho faig avui. Era aquest: “He tomado del Nuevo Testamento el esquema viernes-sábado-domingo. Es decir: la muerte de Cristo el viernes, con la noche que se cierne sobre la Tierra, el velo del templo rasgado; y luego la incertidumbre que ha debido ser –para los creyentes [Steiner es confessa ateu], algo tremendo: la incertidumbre del sábado en el que no sucede nada, en el que nada se mueve; y luego la resurrección del domingo. Es un esquema de una fuerza sugestiva ilimitada”. Jo també ho penso; per això he escrit diverses vegades que la societat laica hauria de “traduir” no solament la Setmana Santa sinó tot l’any litúrgic al llenguatge laic, per aprofitar aquesta “força suggestiva” tan gran de la que parla Steiner, que tenes les celebracions litúrgiques catòliques.

L’Steiner continua la reflexió amb una pregunta i una resposta corprenedores: “¿Cómo vivir ese sábado?” Parla de la fe dels marxistes que creien que la lluita de classes ens duria al paradís terrenal, també es refereix al la fe dels jueus en la vinguda del messies, que haurà de salvar el seu poble… I parla de la fe que tenen moltes persones en la ciència, confiant que ens alliberi dels patiments. Però Steiner no deixa de ser pessimista: “Ese sábado desconocido de la espera sin garantías es el sábado de nuestra historia. En ese sábado hay una mecánica a la vez de desesperación –Cristo asesinado cruelmente y de esperanza”. És la característica del nostre temps, dels temps de la Humanitat, “las dos caras de la condición humana”.

¿Què ens quedaria? Steiner escriu que “sin la esperanza del domingo tal vez nos veríamos abocados al suicidio”. Al final, sembla que supera el drama humà com qui salva un riu, comptabilitzant els moments bons que ens ofereix la vida com les passeres que ens du a la riba, sense mullar-nos; les alegries i les bones obres donarien un sentit prou satisfactori a la nostra existència. Haig de dir que vaig llegir les frases d’Steiner que he copiat just quan, repassant el llibre Incerta glòria (uns dies abans d’anar a veure la pel·lícula) vaig rellegir el que Joan Sales fa dir a la Trini Milmany, la companya del protagonista de la novel·la, en Lluís de Brocà, quan ella decideix fer-se cristiana, i ho justifica amb un raonament senzill però molt plausible:  “¿Com no sentir-me arravatada de simpatía per Jesús, que des de fa dos mil anys va traginant la creu de totes les nostres misèries per tots els camins del món?”

Avui he caminat novament per Montigalà i un cop més m’ha admirat l’esclat de vida, en els extrems més marginals del parc; l’esplèndida florida d’un pitospòrum (en castellà azahar de la China) i la de les “males” herbes, que s’enfilen pel vessant muntanyós!

Una vida tan plena i tan generosa com la de Jesús, per força ha de dur-nos al diumenge de gòria!

Publicat dins de Capvespre | 1 comentari