Abril 29, dissabte

El llarg dissabte

Enterrament de Jesús, fresc del Giotto (fragment). Com diu Trini Milmany, “Jesús fa dos mil anys que va treginant la creu de totes les nostres misèries”

Dimecres vaig fer un ràpid comentari del llibre de George Steiner, Un largo sábado. Volia citar un altre fragment per comentar-lo, però m’hauria sortit una glosa massa llarga. Ho faig avui. Era aquest: “He tomado del Nuevo Testamento el esquema viernes-sábado-domingo. Es decir: la muerte de Cristo el viernes, con la noche que se cierne sobre la Tierra, el velo del templo rasgado; y luego la incertidumbre que ha debido ser –para los creyentes [Steiner es confessa ateu], algo tremendo: la incertidumbre del sábado en el que no sucede nada, en el que nada se mueve; y luego la resurrección del domingo. Es un esquema de una fuerza sugestiva ilimitada”. Jo també ho penso; per això he escrit diverses vegades que la societat laica hauria de “traduir” no solament la Setmana Santa sinó tot l’any litúrgic al llenguatge laic, per aprofitar aquesta “força suggestiva” tan gran de la que parla Steiner, que tenes les celebracions litúrgiques catòliques.

L’Steiner continua la reflexió amb una pregunta i una resposta corprenedores: “¿Cómo vivir ese sábado?” Parla de la fe dels marxistes que creien que la lluita de classes ens duria al paradís terrenal, també es refereix al la fe dels jueus en la vinguda del messies, que haurà de salvar el seu poble… I parla de la fe que tenen moltes persones en la ciència, confiant que ens alliberi dels patiments. Però Steiner no deixa de ser pessimista: “Ese sábado desconocido de la espera sin garantías es el sábado de nuestra historia. En ese sábado hay una mecánica a la vez de desesperación –Cristo asesinado cruelmente y de esperanza”. És la característica del nostre temps, dels temps de la Humanitat, “las dos caras de la condición humana”.

¿Què ens quedaria? Steiner escriu que “sin la esperanza del domingo tal vez nos veríamos abocados al suicidio”. Al final, sembla que supera el drama humà com qui salva un riu, comptabilitzant els moments bons que ens ofereix la vida com les passeres que ens du a la riba, sense mullar-nos; les alegries i les bones obres donarien un sentit prou satisfactori a la nostra existència. Haig de dir que vaig llegir les frases d’Steiner que he copiat just quan, repassant el llibre Incerta glòria (uns dies abans d’anar a veure la pel·lícula) vaig rellegir el que Joan Sales fa dir a la Trini Milmany, la companya del protagonista de la novel·la, en Lluís de Brocà, quan ella decideix fer-se cristiana, i ho justifica amb un raonament senzill però molt plausible:  “¿Com no sentir-me arravatada de simpatía per Jesús, que des de fa dos mil anys va traginant la creu de totes les nostres misèries per tots els camins del món?”

Avui he caminat novament per Montigalà i un cop més m’ha admirat l’esclat de vida, en els extrems més marginals del parc; l’esplèndida florida d’un pitospòrum (en castellà azahar de la China) i la de les “males” herbes, que s’enfilen pel vessant muntanyós!

Una vida tan plena i tan generosa com la de Jesús, per força ha de dur-nos al diumenge de gòria!

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Capvespre. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Abril 29, dissabte

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s