(Però si mireu a sota podreu veure totes les gloses)
Deixo que siguin les imatges, les que parlen. I remarcar el que va dir el president, Carles Puigdemont: “Des d’ara, el protagonisme passa a la població”. La població –que ha estat qui ha impulsat el procés independentista i vetllant perquè no es desviés– serà qui farà inapel·lable el referèndum. Un protagonisme que hauria d’interpel·lar les persones que dubten i, sobretot, els partits que per tacticismes electorals es mantenen en l’ambigüitat, amb l’excusa que que el referèndum ha de tenir “garanties” per poder ser validat internacionalment. Però aquests partits ¿no han estat lluitant per mil reclamacions sortint al carrer? El que farà que el referèndum s’imposi és el gruix de la gent que es pronunciï. En una democràcia és el voler de la gent, el que compta! I no s’hi val quedar a l’espectativa.
Serà el diumenge 1 d’octubre, primer dia del mes, que els catalans podrem votar a favor de la independència. Un dia molt gran. L’assoliment d’un somni que a una infinitat de persones ens semblava –pocs anys enrere– que mai ho veuríem, i estàvem tips d’haver d’aguantar. Evoco, per exemple, les paraules del millor professor que he tingut, un dia que, trist i abatut per les traves que la censura espanyola li posava quan es tractava de publicar un llibre en català, va exclamar en plena classe: “De vegades m’agradaria haver nascut a Madrid..!”
Tota la meva vida com ciutadà de Catalunya té moments que m’han fet present que visc en una nació sotmesa. Unes ratlles més amunt m’he referit al lament del professor de Literatura però, les anècdotes d’aquesta mena, més o menys m’han seguit sempre. Des del mateix dia que les tropes nacionals van entrar a Barcelona que, esfereït, vaig contemplar la ràbia amb què dos soldats esquinçaven la bandera catalana que penjava de casa nostra (llavors ocupada per la Generalita) fins al dia d’avui, m’ho he troba. Perquè, posa com un as abitual, quan haigd’omplir un formulari en la casella de la meva nacionalitat nopuc escriurequesóc català?
Quan la tropafranquista entrà a Barcelona jo tenia 9 anys. Al cap d’uns dies es presentà un escamot a casa i, amuntagats els exemplars del llibre que sobre la República havia escrit el meu pare, hi calaren foc. A ell no li van fer res perquè ja havia mort. Però ser català i republicà ho hauria pagat molt car.
Caigut el franquisme i arribada la democràcia l’adoctrinament feixista desaparegué. Però l’hostilitat a Catalunya no. Amb la democràcia la persecució canvià les formes, seguint el consell del Conde Duque de Olivares al rei de fer la feina bruta “sin que se note”. Ha estat a l’hora de fer els pressupostos, en l’anul·lció de lleisaprovades pel nostreº prlament i, sobretot, al carregar-se l’Estatut d’Autonomia que s’ha mostrat de ple la seva obsessió contra Catalunya. La sort és que són tan maldestres, que en lloc d’obtenir els objectius pretesos han fet créixer el nombre dels qui votaran independència perquè volen viure en un país tranquil, modern, obert i just.
¡Que bé, tenir finalment data i pregunta. “¿Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma d’una república?” Quina felicitat poder contestar amb un SÍ enorme!
Han escrit
Que content estaria el meu pare,tantbamant de la Repúblicaque li dedicà un llibre uon estudiantotesles repúbliquesndelseu temps ipresenta a Macià laseva constitució republicana.
(Whatssap familiar)
Ningú no té l’obligació de dir qué vota, tot i que és evident que els sacerdots i els bisbes votem, però som signe d’unitat i no diem a quin partit votem. Quan jo anava pels pobles i les ciutats, a vegadcs sabia de quin partit era l’alcalde, però d’altres no, i jo mai no ho preguntava. Perqué ja es veu. Però no es veuen les sigles, sinó que es va descobrint la persona, perquè totes les altres coses són prejudicis que no m’agraden. Primer hi ha la persona, el bé comú, i la ideología ja ve després.d’una entrevista de Nerea Rodríguez, El Pregó, núm. 2017
Miquel A. Pérez, rector de Santa Coloma
Vienen tiempos fuertes, el futuro próximo no será ni cómodo ni sencillo. La sociedad catalana, y de rebote toda la española, se enfrenta a un tema que se ha ido llevando con más o menos gracia, pero que ahora, por mil razones, se nos pone de cara. Es la cuestión catalana. Ya no hay vuelta atrás, sea como sea que todo termine, hay que encontrar una solución. Toca ser valientes y generosos. Lo más importante es la fraternidad entre las personas, y eso solo lo conseguiremos si lo fundamentamos en la justicia. Justicia es que se acepte el que la gente democrática y sanamente decida. O sea, hay que permitir que la sociedad catalana se exprese, y hay que hacer todo lo posible para que sea en acuerdo con el conjunto de la sociedad española. Hay mil fórmulas y mil opiniones. La que tenga más soporte popular, ganará, y democráticamente todos la habremos de aceptar. Un modelo u otro de patria tiene su importancia, pero el más sagrado es la fraternidad y la convivencia entre las personas. Y en esto los cristianos hemos de estar a la altura: no caer en divisiones, ni en acusaciones mutuas, ni en nada que rompa la fraternidad. Al final, si somos inteligentes, todo seguirá igual: habrá agua en los grifos, electricidad en los enchufes, multas con los radares, paellas familiares y gente corriendo por todas partes.
Editorial d’Església a Santa Coloma de Gramenet, número 1.119
Jaume-P Sayrach: és important que l’Església parli del procés que viu Catalunya i que defensi -com han fet els bisbes catalans- el dret del poble a pronunciar-se en un referèndum, i que recalquin el caràcter de nació de Catalunya. Però, ¿per què la por a entrar en el tema i a analitzar els fets en la seva concreció? En les seves declaracions es perden en un discurs bonista i moralista, amb una crida a l’entesa i a la bondat. Davant, però, d’un fet en el que hi ha abús de poder o la privació de la llibertat amb l’excusa de la preeminència de la Llei, l’Església no es pot mantenir neutral; ha de denunciar els abusos que poden donar-se, sigui qui sigui el responsable! Apelar simplement a la bondat i no condemnar la injustícia és una manera còmoda d’escabullir-se.
Aquesta setmana molt probablement sabrem quin dia es farà el referèndum i quina serà la pregunta. Que es convocarà el referèndum jo no en tinc cap dubte. Des que el president Mas va posar les urnes el 9-N, i abans i tot –quan vam sortir en protesta per la retallada de l’Estatut–, vaig veure clar que el procés cap a la independència anava de debò. Per creure-ho hi he vist sempre –malgrat els moments difícils que s’han hagut de superar– que es mantenia ferma la confluència dels seus dos motors fonamentals: d’una bandanels polítics que, més enllà dels partidismes, han fet el bloc unitari de Junts pel Sí (amb PdeCat, Esquerra i molts ciutadans independents) i la CUP; i de l’altra banda, la gent que, com va dir la Marta Rovira, no ha fallat mai, ni fallarà.
El president de la Generalitat va subratllar els valors de la sardana, “la germanor i la rotllana, disposada a incorporar gent que no es coneix de res”. Una bonica imatge de l’obertura i tranvsversalitat del procés cap a la independència
Hi ha moltes persones que encara diuen que això del referèndum és un engany. O que si no es pacta no té valor. Els responc amb un fragment de l’editorial de Vicent Partal al Vilaweb d’avui: “Vivim en un món on s’han fet possibles coses infinitament més difícils. Tots hem vist en directe com es feien independents petits països que desafiaven un dels dos superpoders nuclears mundials. Hem vist reunificar-se una Alemanya que era el símbol, i el sentit, de la guerra freda. Hem vist els nord-americans elegir un president afroamericà. Hem vist com la voluntat dels insubmisos liquidava el servei militar obligatori. I hem pogut veure homes casats amb homes, i dones casades amb dones, amb tota normalitat. També hem vist com s’enfonsava el règim de l’apartheid per la pressió del món i la valentia dels seus ciutadans. Precisament Mandela ho va deixar clar d’una vegada per sempre: Impossible és allò que no pot passar fins al moment que passa”.
La construcció d’un nou estat fa justícia als segles d’opressió catalana i crea el país que volem per l agent que avui viu a Catalunya, pensant, sobretot, en els catalans i catalanes de demà
Acabo la glosa citant uns passatges de l’entrevista que Xavir Mirò feia ahir a Neus Lloveras; “¿És viable el referèndum sense ajuntaments com Barcelona, l’Hospitalet… i Santa Coloma?”, a la que la presidenta de l’AMI responia que de la Colau se’n refia perquè “un municipalista creu en la participació ciutadana, i la practica. ¿Com no potser possible un referèndum demanat per més de dos milions de persones?” Personalment m’agradaria creure-ho també de la nostra alcaldessa, malgrat que en un mal moment va dir que si no era pactat, no cedirà les escoles per votar, una postura per mi molt poc democràtica. Neus Lloveras afegeix: “Caldrà veure què faran aquests ajuntaments davant del fet evident que no és possible un referèndum pactat”. I conclou amb contundència: “No crec que els alcaldes i alcaldesses amb una trajectòria democràtica hi posin entrebancs”.
I si n’hi posen? Jo estic segur que la gent farà front a aquests obstacles amb fermesa i valentia. Almenys a mi –i l’hi dic a l’amiga Núria Parlon–, si no és la policia i per la força–, ningú no em deturarà.
Han dit
.
.. El cant de Raimon, per contra [Fabà s’estava refrint a La Nova Cançó que feien els Setge Jutges] , era gairebé una cridòria, impressionant, de poques paraules, però exactes, més semblant al cante jondo que al cant melòdic… Per a molts Raimon és, ans que res, un cantant protesta, com es deia en aquells temps. Però Raimon és molt més que això….. L’obra inclou Veles e vents d’Ausiàs March, el primer poema que va musicar d’aquest gran poeta. Musicar aquest poema fou tot un repte i representa un gir important en la poètica del cantant de Xàtiva…. Acabo amb una anècdota que sovint ha explicat el mateix cantant. Quan va fer Veles e vents li va anar a cantar, de seguida, a Salvador Espriu. I el poeta, emocionat, li va dir Gràcies, de part d’Ausiàs March. Doncs bé, com bé ha dit en Ferran Saro [en un escrit aparegut també al Fòrum] tot recollint la dita espriuana, ens hi podríem afegir. Gràcies, Raimon!
Unes ratlles meves per dir que Raimon, recomanat per l’ntel·lectual Joan Fuster donà a conèixer la cançó El vent en la casa dels meus germans de la Diagonal, al grup d’amics de l’Acadèmia de Llengua Catalana. Van quedar tan impactes que van organitzar un concert al Fòrum Vergés i n’editaren el disc a Edigsa, entitat promuguda per l’esmentada Acadèmia (que es movia en la línia de ·Fer país, propulsada per Jordi Pujol). Afegeixo que quan jo anava en moto per terres catalanes sovint cantava Al vent. Anys més tard, quan en una entrevista em vam demanar la meva cançó preferida, sense dubtar gens vaig dir Veles e vents. Una veritable meravella!, que continuo posant entre les meves cançons preferides.
Els meus nebots Jordi i Mariluz amb la Laura i, a la meva dreta, la Paula, en un restaurant de Bolvir
Dies de pau i de conversa tranquil·la, tot i que el teló de fons és prou agitat. De caràcter festiu hi ha hagut el partit del Barça, que ha guanyat la Copa del Rei. Amb la clamorosa xiulada de l’himne d’Espanya, que m’ha fet pensar en la guerra que ja fa temps que sostenim amb Espanya, que ara arriba al punt culminant. El tren a tota màquina. I la pregunta: què passarà? Magnífic l’escrit a Vilaweb esbossant-ne una resposta. Personalment, espero tranquil i l·lusionat! Disposat a mantenir-me fort al costat de la gent que sortirà al carrer. ¡Hem cantat tantes vegades que el pueblo unido jamás será vencido!
Avui em fixo en un altre tret del procés, que m’agrada molt: que el camí el fem moltíssimes persones, i ningú se’n sent exclòs. Sobre l’obertura del procés basti pensar en les manifestacions que s’han fet. ¡Quin goig he sentit caminar al costat d’alegres nois i noies, de matrimonis joves que hi acudien amb la il·lusió de portar-hi els seus fills petits i al costat de molts avis contents, com jo, de ser tan a prop de veure acomplert el somni que vivim des de la infantesa i que pensàvem que mai el veuríem realitzat!
Som molts els que volem que Catalunya es converteixi en una república. Suposo que també són nombrosos els que prefereixen seguir units a Espanya i potser encara més els que tenen dubtes (particularment en llocs com Santa Coloma, on abunden moltes persones de la primera generació que va venir a Catalunya els anys 60-70). En la reflexió de dies enrere em fixava especialment en les que, sentint-se espanyoles, els costa “haver de triar” o, simplement, els dol que una regió que sempre han pensat que “formava part d’Espanya”, ara se’n separi.
Cal que s’expliquin bé els aspectes positius de la independència i fer-ho tenint presents els joves i els infants. Pensar quin país voldríem el dia de “demà” per a ells, tenint present que als nois i noies de les futures generacions no els crearia tants dubtes la separació. Molt probablement ells, els problemes que avui senten els pares no els tindran. En aquest sentit recordo que quan vaig assistir a Sevilla a un Congreso Internacional de Casas Andaluzas convidat pel govern andalús, vaig escotar força representants de les cases instal·lades a l’estranger que explicaven que als seus fills Andalusia els quedava molt lluny, perquè havien fet seu el països on vivien o hi havia nascut.
Als qui dubten els demanaria que mirin la reacció del govern espanyol i que pensin si ens podem confederar amb Espanya, quan se’ns nega el dret de decidir. ¿Units a la força?
Catalunya en Comú comença a caminar, encara que molts venim de històries i lluites anteriors, des de fa molts anys. M’agrada el nom: Catalunya, com a espai per viure, territori petit i estimat. On comença el món, el nostre caminar, que ens dona una parla, una cultura i un sentiment de pertànyer i de identitat. Catalunya què és i vol ser lliure, nació lliure, pròpia i agermanada amb la resta dels pobles, que sempre hem estimat i on tenim tants d’amics i familiars i amb qui volem tenir sempre a prop per avançar junts dins d’un marc europeu diferent, nou i solidari. La Catalunya amb qui hem coincidit en tantes lluites, com en Gregorio López Raimundo, Montserrat Roig, el Cipri, Manolo Vázquez, Neus Català, El Guti, l’Antoni Ferrer, Muriel Casals, Miguel Núñez, Teresa Pàmies, Miquel Martí Pol, Lluís Hernández etc. La Catalunya que sempre hem defensat, des del PSUC, ara des d’ICV i a partir d’ ara la Catalunya en Comú. I m’agrada en Comú, perquè pertany a la majoria de la gent, perquè parla de fer les coses en comú, ens relaciona amb tothom, amb la comunitat, en compartir. En Comú expressa unitat, col·lectivitat, sentir i voler fer les coses ben fetes, entre totes i tots, conjuntament. Una abraçada.
Josep Lluís Sánchez Palacios
Sí,molt bé. Però la indiferència davant el procés d’independència no diu res positiu d’aquest projecte polític…
Ferran, et vaig dir que a mi també m’agrada més, “com a nom”, Catalunya en comú. Però em pregunto si el nom respon al que és en realitat el nou partit. ¿“En comú” amb qui? ¿No portem ja un llarg camí “junts” una colla de partits i de persones independents treballant per la república catalan
a? Si vosaltres us hi uníssiu la realització d’aquest somni que et fa tan feliç quedaria assegurada. I quan parleu de “Catalunya” ¿penseu en una nació amb personalitat jurídica pròpia, amb el dret de decidir per ella mateixa el seu futur? Trobo que rere el nom hi ha encara massa ambigüitat i en el discurs amb què l’acompanyeu, massa ambigüitat i partidisme. Tan de bo, però, us ajunteu al procés ni que sigui per la por de quedar despenjats, ara que s’arriba al moment decisiu. Afegeixo que m’agradaria que tu i els militants amics que parleu tan positivament de la República catalana proclaméssiu ben clarament que sigui quina sigui l’opció de Catalunya en Comú, votareu per la independència, que és el que amb tota seguretat haurien fet persones que tu esmentes, com la Muriel Casals i en Lluís Hernández.
L’abat Oliba va crear les assemblees Pau i Treva per frenar l’agressivitat del feudalisme i evitar les guerres
Una objecció que sol presentar-se contra la independència de Catalunya és que amb la globalització no és temps de posar fronteres ni de reivindicar el nacionalisme, sinó que toca obrir-se al món i de sentir-nos universals. I ens ho diuen, sobretot, persones que per res del món renunciarien a sentir-se espanyoles, addictes a una nació-estat que dins d’Europa en lloc d’atenuar la impermeabilitat de les fronteres antigues, per diluir-se en l’Europa dels pobles, defensen amb orgull i tenacitat la supervivència dels estats imperialistes, nascuts al Renaixement; preocupats per salvaguardar els interessos econòmics que s’han creat al sí d’aquests Estats antics.
Monteagudo, Auronzo di Cadore. Vaig ser només un mes i mig a les Dolomites però l’impacte que em causà m’ha acompanyat tota la vida
Dies enrere vaig escriure que sóc (podria dir “som”) independentistes de manera provisòria, com un que quan està malalt va a l’hospital. De fet estem malalts per l’opressió cultural, per la falta de reconeixement de la meva identitat catalana. Lluito (lluitem) contra aquest pes que ens ofega. Però el somni de l’ocell que es debat dins d’una gàbia és volar. Afirmar-nos a fons com el jove que cada dia va al gimnàs per poder sortir lluny, rere els cims més alts.
Tenim els exemples dels nostres catalans universals. Un Ramon Llull, creador –podríem dir– de la llengua catalana literària, avui objecte d’estudi de les millors universitats del món. Va viatjar molt i va aprendre l’àrab per dialogar amb l’Islam. Escrivia perfectament en llatí i en àrab i ens deixà molts escrits en català, entre els qual destaca el preciós llibret Amic e Amat. Podria citar l’abat – bisbe Oliba, un dels pares de Catalunya, recordat a Europa pel seu treball a favor de la pau en temps del ferotge feudalisme… Personatges molt catalans i, al mateix tems, universals. En les persones sol passar el mateix que en els vins: com més s’impregnen del terrer on es fan, més universals es tornen. És la D.O., la denominació d’origen”! el que els fa excepcionals. Per subratllar-ho valgui el testimoni de Pau Casals qui, en el concert a la ONU, va pronunciar una frase que s’ha fet famosa: “I am a catalan”. 
El que és jo, confesso que he viatjat poc, però cada país on he viscut uns dies m’ha obert horitzons nous. Perquè –com exigia Kapucinski als periodistes–, hi he anat xop del meu “petit” país. Afortunadament, Catalunya –que té les arrels en la Grècia clàssica i en la Roma imperial– ens obre a Europa i al món.
I am a Catalan és la frase inicial i que millor identifica el discurs que Pau Casals va pronunciar a les Nacions Unides el 24 d’octubre de 1971, amb motiu de l’estrena de l‘Himne a les Nacions Unides, que ell mateix havia compost. A més del discurs, Pau Casals hi va interpretar al violoncel El cant dels ocells, la cançó tradicional catalana que ell va popularitzar arreu del món. Una melodia que, com deia el mateix Casals, naixia de l’ànima del seu poble, Catalunya, i que tocava com un cant de pau.
Aquest és l’extracte del discurs:
“Deixeu-me que us digui una cosa… jo sóc català. Catalunya és avui una regió d’Espanya, però què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món. Jo us n’explicaré el per què. Catalunya va tenir el primer Parlament, molt abans que Anglaterra. Catalunya va tenir les primeres Nacions Unides: al segle XI totes les autoritats de Catalunya es van reunir en una ciutat de França —aleshores Catalunya— per a parlar de pau, al segle XI… pau al món i contra, contra, contra les guerres, la inhumanitat de les guerres…. això és Catalunya”.
Anava a tancar la televisió però m’ha cridat l’atenció un documental que havien estat anunciant els darrers dies, i que no pensava veure. Però la presentació m’ha atret i ja no he pogut tancar l’aparell. L’he seguit amb interès i a estones amb emoció. Un panegíric en tota regla de Johan Cruiff. Un seguit d’imatges breus mostrant les diverses etapes que va viure, flaixos dels partits, vistes dels llocs que es relacionen amb ell i intervencions curtes, tot al llarg de la projecció, d’alguns dels seus més grans amics: en Laporta, l’Stoikov, l’Artur Mas, elFerran Adrià, el Koeman, eln Jaume Guardiola…
A l’acabar m’he dit que havia de dedicar la glosa de demà, dimecres (per vosaltres avui), un cop més!, al futbol. He pensat en amics i amigues que s’hi tanquen en banda i no el valoren gens. Quan en parlem, els recalco la bellesa del joc i l’emoció, quan els partits són bons, i l’exemplaritat que es pot desprendre quan es juga net. Sense oblidar els valors que acompanyen l’esport, tan lloats per la Grècia clàssica, i que el Barça intenta fomentar. El documental ressalta aquests aspectes partint de la personalitat de Johan Cruiff, a qui han qualificat d’humà, de genial, d’avançat i d’home lliure.
El final del film és molt emotiu; es veuen els nens i nenes de l’obra social que va crear Johan Cruiff per ajudar els infants afectats d’alguna discapacitat greu, al front de la qual hi ha una filla seva. Koeman ha subratllat que amb el Cruiff (i des de llavors, els anys de després, fins avui) milers de ciutadans barcelonistes i d’aficionats al futbol de tot el món hem disfrutat del “somni” que és el joc del Barça. El dream team. Ho ha recordat i encara emocionat per les darreres escenes –que ha fet que a més d’un dels amics que prenien part enel documentat se’ls escapés una llàgrima– ha afegit que el dream team va més enllà del futbol. Mentre ho deia, a la pantalla es veia el grup de nens i de joves de la Fundació Cruiff que amb grans esforços i amb l’ajut dels monitors pujaven al cim d’una muntanya. Un dels nois de la fundació, en conèixer la mort del Johan, va exclamar que pujarien molt amunt, per homenatge Johan Cruiff.
Que bonic ensenyar a disfrutar jugant, i fer que qui contempla el joc senti que l’equip és més que un club.
Ahir vaig anar al concert Exsules filii mundi dels cors de la Facultat de Farmàcia de la Universitat de Barcelona i de la Universitat Autònoma, acompanyats per l’orquestra també de la UAB. Un dels directors era el Poire Vallvé (marit de la meva neboda Eulàlia), de qui s’estrenà la composició Haikús em temps de guerra, una col·lecció de versos de Martí Pol, que ell ha musicat. Confesso que el concert m’atrapà. Sobretot la peça del Poire i la del jove músic turc Ahmett Süleyman, els quals amb unes músiques vibrants i contundents, denuncien les injustícies del món, alhora que fan una angoixosa crida a la solidaritat.
Vaig trobar molt adient el títol del concert, Exsules filii mundi, adptació d’una frase del preciós cant a la Verge Maria, Salve Regina, mater misericordiae. El cant és una pregària que al seminari resàvem cada dia. En un moment del cant la lletra fa, dirigint-se a la mare de Jesús : “A vos clamem els desterrats fills d’Eva / a vos sospirem, gement i plorant / en aquesta vall de llàgrimes”. ¡Amb quina raó, amb quanta urgència, amb quin desesper ens cal, avui, clamar al Cel que ens escolti, i que miri “aquests fills d’Eva” –és dir, “els exiliats fills del món- perquè cessi el patiment que ens atenalla!
Fa uns dies vaig portar a la meva glosa la veu del gran Steiner que es dolia, mig desesperançat, perquè li semblava que en la mena de tridu pasqual que viu el món, el dissabte que segueix al dolorós divendres de la mort de Jesús s’allarga massa, i la humanitat quasi ha perdut l’esperança de que vinguí el diumenge de glòria. En el programa de mà del concert hi ha escrit que “amb aquesta música pretenem transcendir tota creença religiosa o mística. EI nostre gest humil és cantar per allò que ens uneix a tots: la humanitat”. Per desgràcia bé prou que el divendres i el dissabte ens uneixen.
¿Com fer present al món la germana petita de la fe i de l’amor, que és l’esperança?
Interessant entrevista que TV3 va fer al músic turc Ahmett Süleyman, que ahir va prendre part en el concert, amb el seu company Poire Vallvé (que també surt al videu).
http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/programa/passio-turca-i-georgiana-i-bianca-un-equip/video/5664259/
Una meva semi-parenta andalusa em va escriure que al pensar en la separació de Catalunya li entra una pena molt gran perquè ho viu com si els familiars catalans i ells tranquéssim les relacions. I ens demanava que no li parlemmai més, de la independència.
Aquest, el fet de la ruptura que senten en l’interior de la seva ànima és un dels efectes per mi més estesos que el procés causa en molts dels catalans que han nascut fora de Catalunya, o que són fills de famílies procedents de la gran immigració dels anys 60-70. Són persones que se senten espanyoles, que van venir a Catalunya sense que se’ls hagués acudit mai pensar que anaven a una nació diferent, cosa que als qui es dirigien a Suïssa, o a Alemanya a treballar, no calia que se’ls revelés, perquè ho sabien abans d’arribar-hi.Els que venien a Catalunya ni s’imaginaven que aquí es parlava una altra llengua. Però s’hi acomodaren i de mica en mica van fer seva la terra, els costums i fins i tot l’accent amb el que els catalans pronunciem la llengua castellana. Als seus pobles d’origen deixaren els seus morts peró els fills han nascut aquí, i aquí tenen el futur. Per això s’integraren al país i a més d’aportar la seva riquesa vital han contribuit a fer gran Catalunya amb el seu treball i participant en les lluites populars i manifestacions culturals. Amb raó se senten catalans.”Tan catalans –diuen molts– com espanyols”. I ara ¿hauran d’escollir una de les dues “parts” de la seva ànima?
Ho he dit a persones que es mouen en els àmbits de responsabilitat de l’Assemblea Nacional de Catalunya, pregant-los que hi pensin i en parlin, perquè moltes persones que estimen Catalunya (i com és lògic i natural, també Espanya), avui pateixen pensant que han de triar.
Em sap greu perquè quan tatíssimes persones vivim feliços rere d’un objectiu extraordinàriament engrescador com és fer un país nou, aquests conciutadans amics ho viuem amb tistesa, i desconcert.
“El lema era ‘Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia’. La bandera cuatribarrada convivió con la ikurriña y con la hoz y el martillo. Por primera vez en décadas, se cantó en público el himno catalán, erecuerda Paulina Andrés, maestra de primaria que tenía entonces 18 años y que fue al acto con sus compañeros del barrio obrero de Sant Boi por excelencia, Ciudad Cooperativa, donde todos los bloques de pisos son iguales, al más puro estilo soviético. La Cooperativa, de aplastante mayoría castellanohablante y en sintonía con el PSUC, acudió en masa “a la llamada de la rebelión” porque “había que ir”. “Éramos de izquierdas, y veíamos la Diada como un llamamiento contra el franquismo, como un grito contra los ‘grises'”.
Com la Paulina Andrés, milers i milers de persones de tot Catalunya –joves i grans, nascuts aquí o vinguts de fora– a Sant Boi vam sentar les bases de la reivindicació de la llibertat i de l’estatut d’autonomia.
CAPVESPRE jpg
OMNIA RE
LECTURES
PAISATGES
PENSAMENTS
 | Paqui Arenas en Desembre, 8 dijous |
 | gtanuria en Maig 30, dimarts / Procés… |
 | jaumepsayrach en Maig 4, dijous |
| jaumepsayrach en Abril 29, dissabte |
 | Monica Sansalvador en Maig 4, dijous |
CAPVESPRE jps 