Febrer, 25 dissabte

sanefa.qxd

25-contioles

Un bon record (i 3)

Acabo el tridu dedicat al meu cotxe evocant els horitzons que els automòbils m’han obert. Haig de dir que m’agrada conduir. Sobretot per carreteres o autopistes amb poc trànsit, i puc contemplar el paisatge. Desplaçar-me, anar lluny, descobrir llocs que no coneixia… no m’ha fet mai mandra, i he fet força quilòmetres d’una tongada. Amb una sola jornada fa poc vaig anar a Extremadura i en el meu haver, hi ha l’anada a Portugal, quan cercava les Santes Colomes del país; vaig pujar de Coimbra fins a Galícia, i de Galícia vaig tornar a casa, fent una aturada a Catalañazor, també rere una esglesiola dedicada a Santa Coloma, que el mapa situava en les immediacions d’aquest poblet de Sòria.

Microsoft Word - seyrac

sc-de-les-illes

Sense el cotxe m’hauria estat molt difícil dur a terme les investigacions que he fet sobre les poblacions que duen el nom de Santa Coloma, o la investigació sobre l’arbre genealògic patern, seguint –a més dels arxius parroquials–  els territoris per on circulà el meu primer cognom. Ben diferentment del cognom matern que consta haver estat des de fa quasi mil anys a Cerdanyola, els Sayrach van venir de l’aleshores llunyà Regne de França, país on abunden els noms acabats en   –ac.  D’Isona (Conca Dellà) es van traslladar a Valls (cent anys), i de Valls a l’Espluga Calba (cent anys més), per acabar establint-se a Barcelona.

25-la-rua

Ha estat la recerca de les Santes Colomes el que m’ha fet viatjar més. A més de la ruta per Catalunya (amb Andorra i Catalunya nord), he seguit la zona d’influència del Camí de Santiago (tot el nord d’Espanya) i la zona marcada pel Camí portuguès, que puja a Galícia. Per  França m’he mogut molt, de sud a nord i d’est a oest, cercant la trentena de Sntes Colomes. I com que la devoció a la santa ve d’antic, un gran nombre d¡aquests pobles es troben en lloc perduts, de vegades al terme de camins poc accessibles, de manera que els viatges sovint s’han convertit en aventures, i m’ha tocat dormir dins del cotxe, o a terra en fer-se de nit enmig d’un bosc apartat de tot.

25-erillcastell

Són moltes alegries. El goig de les descobertes, la contemplació dels paisatges, conèixer persones i poblacions, superar dificultats i fruir de molta bellesa, immers moltes estones en la soledat i el silenci.

Fotos: a dalt, apunt pres en el càmping de Contioles; es veu la meva petita tenda i, al costat, el meu primer cotxe, un 4L. A sota, l’antic poble de Ceyrac (Auvèrnia, França). Avui hi viuen un centenar de persones, el poble ha crescut a la part baixa (Barri Bas, en occità). La tercera foto (de Joan López Berruezo) és de Santa Coloma de les Illes (Rosselló). En la foto següent es veu el poble de Rua (Conca Dellà), en el qual no hi viu ningú. La foto dsrrrera pertany al poble també abandonat d’Erilcastell (Ribagorça), antiga residència dels Erill, poderosos senyors del Pirineu.

(Proyecto blau-final_Maquetaci363n 1)

Publicat dins de Capvespre, General | Deixa un comentari

Febrer, 19 diumenge

sanefa.qxd

“Som molt bona gent”

19-a

L’Albert m’envia una foto en la que se’m veu en la manifestació d’ahir  amb la Geli, quan baixàvem per una Via Laietana plena de gom a gom. No pot estar-se d’afegir aquest comentari: “Quin país tenim, som molt bona gent”, que a mi també em vingué molts cops a la ment. Realment trobar-te enmig d’una multitud de persones que surten al carrer per forçar els polítics que obrin les fronteres per acollir els milers de refugiats que havent fugit de la guerra i la mort ara es troben en condicions  infrahumanes,  és meravellós. Una exigència –la del poble–que al cap i a la fi comporta uns inconvenients que cauran sobre nostre, però que s’accepta perquè el sentit de solidaritat és més fort.

19-c

Em mirava les persones enmig de les quals  caminava. Gent molt diversa, edats molt diferents, la impressió de pertànyer a nivells socials també diversos i afinitats polítiques heterogènies, fins i tot contraposades. El que unia la multitud eren dues coses: la com-passió (el sentiment de compatir el sofriment de tanta gent víctima de ls guerra), i les ganes d’ajudar. Em vaig entretenir fent fotografies de diferents grups i persones, una de selecció de les quals us ofereixo.

19-b

Una dona jove deia a un periodista que no sabia si la manifestació serviria per a res. “Però com podia quedar-me  casa –s’exclamà–, pensant en el sofriment dels refugiats?” I un pare també jove que duia el seu nen en braços, raonava així: “El meu fill no té encara dos anys. M’horroritza només pensar que pogués ser un dels nens que malviuen a Grècia i que ningú l’ajudés!”

19

M’omple de goig –com a l’Albert– sentir que pertanyo a un poble que té uns  sentiments tan altruistes; que surt al carrer per exigir als governants d‘Europa que treguin els murs i obrin les fronteres, i que acullin els refugiats. I no puc per menys d’alegrar-me vivint el procés que ens donarà la llibertat per fer un país més bo, més just i més solidari; i que, essent un estat independent,  podrà fer sentir a les cancelleries europees  la veu que ahir omplí els carrers de Barcelona.

19-aa

Lliures, per poder suprimir totes les fronteres inhumanes: per “legals” que puguin ser.

19-d

(Proyecto blau-final_Maquetaci363n 1)

Publicat dins de Capvespre | 1 comentari

Febrer, 18: Tots a la mani!

stradiotto-nevino-2

Casa nostra, casa vostra

Aquestes ratlles per recordar que avui sortirem al carrer per denunciar la passivitat dels governs europeus davant la tragedia dels refugiats. Milers de persones fugen dels seus països per escapar de situacions molt greus i de la falta de llibertat. Desesperats, es llencen a una aventura que els costar la vida. I ho fan perquè si es queden la mort no els és un perill sinó un fet segur.

casa

Sortosament Catalunya –que en acabar la guerra civil va haver de superar un tràgic exili als campaments de refugiats del sud de França– és un país acollidor, molt sensible a l’actual drama humà, que es desenvolupa just en un mar que sempre l’hem considerat “nostre” i que no volem que es converteixi en el mare mortum d’ara.

casa-2

Catalunya ha obert les portes i s’ha ofert a rebre tants refugiats com pugui: el govern, les institucions, les entitats, les famílies. La gent! Però les portes les tanquen els estats europeus i, en concret aquí, l’Estat espanyol. I què fer, quan una porta no la podem obrir i la mort se’ns tira al damunt? L’esbotzem! Que és el que volem fer amb la manifestació d’avui: no una persona, no una família ni un governant…sinó el poble!, que surt al carrer i exigeix que s’obri la porta perquè els refugiats entrin.

Som-hi! Quants més, millor.

(Proyecto blau-final_Maquetaci363n 1)

Publicat dins de Capvespre, General | 1 comentari

Febrer, 17 divendres

sanefa.qxd

dsc05268

Moltes vivències (2)

Rebo un correu de l’amiga Agustina Rico, que m’ha agradat molt. Diria que expressa molt millor que jo el que sento al despendre’m del cotxe. Heus ací què escriu: “Jaume, el teu darrer Capvespre m’ha portat molts records. Fa molta pena això de deixar el cotxe. No és com un gos o un animal de companyia però gairebé, és el ruc o el cavall que ens porta. A la mort del meu pare, ens va fer molta pena donar de baixa el vell R-5. Ja “vivia” al poble tot l’any i passava la ITV justet-justet a còpia de molta cura. Als meus pares els anava molt bé perquè al poble depens més del cotxe per carregar coses de l’hort i has d’anar a poblacions més grans a la caixa, a comprar o a veure algú.Tots hi havíem après a conduir i va ser el primer cotxe on van anar els meus fills. Semblava que “enterràvem” un “ésser” unit a la nostra vida, però s’havia de fer perquè havia fet la seva funció i de llavors endavant tot haurien estat problemes i despeses inútils”. Suscric tot el que diu, i també la conclusió: “Encara que faci una mica de recança, fas bé de deixar-lo”.

dsc05414

Hi ha un aspcte d’aquesta pèrdua que qualificaria de banal, com el cas d’ara que vull anar a l’Hospital de l’Esperit Sant i ja no disposo del cotxe. Però el que fa que el cotxe formi part de mi i li agafis carinyo és que hem “compartit” vivencies molt personals. Més que compartir. Me les ha faclitat. En una propera i darrera glosa (la terceraper aquesta mena de “dol” que visc), vull evocar alguna de les vivències que més recordo.

dsc04036

Tot té, però, la seva compensació. M’ho deia la doctora M. Molleda Marzo parlant-me del trastorn vestibular que m’han produít els antibòics: ara el factor principal de l’equilibri , que es troba en l’oïda profunda, no em fuciona però els altres factors que fan possible l’equilibri –els peus i la vista- es desenrotllen més, per suplir la falta del principal factor.

Doncs bé (a part que si és necessari sempre podré llogar un cotxe), caminaré més, agafaré els mitjans públics i viuré experiències noves.

(Proyecto blau-final_Maquetaci363n 1)

Publicat dins de Capvespre, General | Deixa un comentari

Fbrer, 15 dimecres

sanefa.qxd

16-opel-2

A Santa Coloma d’Erdo, lloc solitari on he pujat sovintamb el meu cotxe

Decisió costosa (1)

Ahir vaig prendre una decisió en la que hi venia pensant d’un temps ençà; n’he parlat amb més d’una persona  i totes m’animaven a fer el pas: deixar el cotxe!, i no perquè n’estigui cansat o temi conduir, al contrari, em sento segur, no em canso i m’agrada. Ho decideixo per una qüestió de sensatesa “econòmica”. Guardar el cotxe al pàrquing em costa 80 euros al mes. A aquesta despesa dec afegir la de la ITV (que donada la vellura del cotxe dec passar cada any), la posada al dia pel mecànic, l’assegurança, l’impost de circulació, el RACC. Una pila de diners, sense fer servir gaire el cotxe. A Barcelona hi vaig en metro i per Santa Coloma em desplaço sempre a peu. I a Can Ruti on darrerament he hagut de pujar sovint, amb l’autobús hi he anat la mar de bé.

16-opel-1

Pàgina de la meva agenda de l’any 1987, en la que vaig anotar la recepció del segon cotxe

En realitat el cotxe no el necessito. Recordo que quan vaig comprar el primer Opel, el maig de 1987, un amic molt d’esquerres va creure que m’havia de justificar davant dels altres i feia córrer que m’hi havia vist obligat per la feina. Llavors vaig dedicar al tema un dels articles que enviava a la revista Setmana. En copio unes frases: “Si digués que el necessito pel treball mentiria”. I afegia que me’l comprava perquè m’era un mitjà “que m’amplia les capacitats de disfrutar i de conèixer”. “Puc enquibir-hi la tenda de campanya, el sac de dormir i tots els llibres que m’esperen sempre”. Més d’un cop he dit que quan viatjo el cotxe és com casa meva. I ho rematava referint-me a allò que em feia més il·lusió: “Tots els camins i carreteres se m’ofereixen per dur-me a nous pobles i paisatges”.

16-4l-2

Andorra, 30 de novembre de 1986. Baixant de la muntanya amb el meu germà Narcís, la carretera ja s’havia glaçat i el 4L ens tirà al barranc.

Quants anys hauré estat disfrutant del cotxe? Ara em desprenc del tercer que he tingut (un segon Opel), que vaig adquirir fa vint anys per 1.233.400 pessetes. Abans havia tingut un altre Opel, quan el meu primer cotxe –un Quatre llaunes– se’m va destrossar, en caure muntanya avall, una tarda que en pondre’s el sol la carretera havia fet glaç. Hauran sigut quaranta anys amb cotxe i puc dir amb tota seguretat que m’ha proporcionat un dels plaers més grans de què he disfrutat aquest temps: veure món, conèixer pobles i acostar-me a la natura. Ha estat pensant en aquests plaers que em resistia a desprendre-me’n i, un cop fet, sento com si em fatés alguna cosa que em donava llibertat. Però penso que igual que per recórrer Sicília em vaig valer d’un cotxe llogat, sempre podré llogar-ne un. I penso que amb el tren, amb l‘autobús i si cal amb un taxi, puc moure’m molt.

I si em refaig de la mobilitat, em quedaran les cames.

(Proyecto blau-final_Maquetaci363n 1)

Publicat dins de Capvespre | 1 comentari

Febrer, 12 diumenge

(dia a dia A_Maquetaci363n 1)

Santa Eulàlia

12-logo

Avui, festivitat de santa Eulàlia, Barcelona celebra la festa major d’hivern. Santa Eulàlia és una santa que m’agrada. Ha tingut la sort que la seva vida llegendària és bonica i que des de molt antic l’Església barcelonina (tot i ser una santa estremenya) la va declarar copatrona de la catedral de Barcelona. Com que a la catedral hi he entrat molts cops i des que era adolescent, la santa se m’ha fet propera perquè no solament hi és magníficament representada en l’art sinó perquè hi té la tomba en la cripta (que és una meravellosa obra gòtica).

12-santa-eula

Relleu amb el mertiri de santa Eulàlia, en la mampara del rerecor de la catedral de Barcelona, obra començada per l’escultor Bartolomé Ordóñez i acabada per l’escultor Pedro Vilar (inicis segle XVII)

Aquesta advocació seria l’exemple del que he intentat exposar molts cops: la manera com una tradició cristiana que ha marcat profundament el poble, pot sobreviure i mantenir la seva presència en la societat secularitzada, d’avui. En canvi, certa progressia esquerranosa ha cregut que esborrant-ne el record de tot el que fa olor d’església esdevenien mes “moderns”, com hem vist, per exemple, en l’intentque han fet de desterrar del carrer i de les escoles els símbols nadalencs…

12-eulalia-fm-retall

A Barcelona –almenys enguany– es manté el nom de la festa, i la figura que dóna peu a la celebració. Se’n diu Festa de Santa Eulàlia i la “protagonista”  és la santa. Només que la “treuen” del temple i la porten al carrer; la laïcitzen perquè sigui la festa de “tothom”. I en fan una ciutadana singular, i n’expliquen la llegenda. En el programa d’aquest any, en el programa hi ha un apartat dedicat a la llegenda, on hi ha el text que copio:

“Si una cosa distingia l’adolescent [santa Eulàlia]  és que era de tarannà solidari. A totes hores els pobres trucaven a la porta de casa i conten que mai no se’n tornaven sense rebre almoina. […] Quan l’emperador Dioclecià decretà la persecució sense treva dels cristians, [Eulàlia] decidida com era, va anar a parlar davant el cònsol Dacià per exposar que ja n’hi havia prou, d’empaitar cristians. Dacià, fet una fera, la tancà a la presó […] La noia fou requerida perquè abandonés la fe cristiana i, en veure que es no desdeia,  va ser condemnada a patir tretze martiris, perquè tretze era el nombre d’anys que tenia”.

Com qualsevol cristià d’avui, Eulàlia es passeja per la ciutat com una ciutadana més. Però distingida!, perquè fa molts segles que n’és la patrona.

(dia a dia PROCES B_Maquetaci363n 1)

Publicat dins de Altres escrits, Omnia re | Deixa un comentari

Febrer, 7 dilluns

(dia a dia PROCES_Maquetaci363n 1)

Ahir, més a prop de demà

7-1

Vaig sortir de casa quan el dia encara no s’havia deixondit del tot. Camí de la plaça de la Vila m’envestiren les primeres ràfegues d’un vent molt fred. L’estona llarga al passeig Lluís Companys em vaig penedir de no haver-me posat roba més gruixuda. Això per fora perquè, el que són el ànims, ja al metro s’havien escalfat prou: ¡hi havia tantes persones..! A l’Arc de Triomf vam haver de sortir per la boca més reculada perquè la que dóna a la plaça s’havia embussat.  I just si poguérem acostar-nos al monumental arc de totxos rojos, de la gentada que ho omplia tot.

7-2

No vèiem res. Només gent. No se sentia res del que transmetia la televisió, només els eslògans que la gent cridava de tant en tant. El més corejat In-inde-independència-ja. Un xicotàs alt i gros tenia una veu tan forta que no calia que jo obrís la boca.

7-3

I de sobte, els qui seguien la processó pel mòbil es posaren a aplaudir. “–Ja vénen!” “–·”Són aquí”. “–”Que no, que han anunciat que entraran pel carrer Comerç”, “–Que sí, a la tele ara es veu el Love de la pancarta que penja de l’arc…” I sí, entraven pel corredor del mig de la gentada, molt a prop d’on em trobava, però una munió de caps m’ho tapaven. No hi fa res, ahir l’important era ser-hi. De sobte la consigna corejada, que m’emocionà “No esteu sols!”. Cert, no estan sols. Aquesta és la raó per la qual tantíssimes persones érem allí.

7-4

¿Tant costa d’entendre que som molts els que vivim el procés més enllà o més ençà de la dels partidismes? Després, ja a casa, escoltaria comentaris de tertulians que qualifiquen de romeria o desafiament la concentració. El del PP va dir que és un intent d’amedrentar [sic] els jutges. També un jutge d’esquerres ho escriu en una revista digital. Els faig una pregunta: ¿És que la llei –fins i tot si s’escriu amb majúscula– és l’horitzó darrer i sagrat, més enllà de la qual s’han acabat la recerca, l’aventura, la superació de les injustícies, i  tota utopia?

Quan jo era adolescent l’escut del país dels juristes que ens jutgen proclamava que més enllà de l’Imperi s’acaben els somnis (Non plus ultra). Jo pensava en el dia que Catalunya tornaria a ser una nació lliure.

Ahir m’adonava, un cop més en aquest dia és més a prop.

(logo junts pel si, B_Maquetaci363n 1.qxd)

Publicat dins de General, Omnia re | Deixa un comentari