Octubre, 1 dissabte

sanefa.qxd

“Tot és gràcia”

teresa-7

Teresa Martin (santa Teresa), abans d’entrar al convent, representant santa Joana d’Arc

Comencem, avui, el mes d’octubre. El calendari litúrgic –el de les festes de l’Església– avui recorda una nena que volia ser santa i que de molt joveneta va entrar en un convent de clausura, on va morir als 24 anys, sense haver-ne sortit mai. La seva vida, però, va ser molt intensa tant, que les seves superiores van manar-li que contès per escrit la seva experiència religiosa. El text un cop morta es publicà en el llibre Història d’una ànima, que assoli un ressò espectacular, i obrí un nou camí en el món de l’espiritualitat cristiana.

teresa-blog

Teresa, de nena i de monja

A mi m’agrada seguir l’any litúrgic i  fer-lo servir per pregar. Cada matí reso les laudes unit als monjos de Montserrat, a través de Ràdio Estel. Al llarg de l’any en el calendari litúrgic surt una multitud de sants. El sant o la santa del dia i, de vegades, una colla. Les seves biografies poden ser molt diferents. Per posar només un exemple comparo la santa d’avui amb el sant d’ahir. Santa Teresa de Lisieux, nascuda l’any 1873, només va viure vint-i-quatre anys mentre que sant Jeroni arribà als cent. Teresa era un noia humil i molt senzilla, mai no sortí del convent,ni es caracteritzà per cap “obra” important. En canvi sant Jeroni, que nasqué l’any 340, va ocupar càrrecs molt importants, era un savi i va escriure molts llibres, i ja gran i famós, ho va deixar tot per viure com ermità en el desert, amb un ascetisme duríssim.

bassano_st-jerome_venise400

Jacopo Bassano, Sant Jroni

El secret de la fama –que a Teresa li arribà després de morta– és el “camí” espiritual que ella va abraçar. Un camí a l’abast de tothom perquè no es caracteritza per una conducta “heroica” ni per la transcendència d’unes activitats importants, sinó per la humil acceptació de com un és i, principalíssimament,  pel valor que atorga a l’amor. De molt joveneta, marcada per les vides de sants, s’esforçava per imitar-los però no se’n sentia capaç. I patí molt fins que va descobrir que no hi ha res de més gran que l’amor. Mireu com ho explicà ella mateixa: “Els meus desigs immensos m’eren un martiri […] fins que vaig entendre que l’amor ho és tot”.

Teresa de Lisieux m’ha marcat des que era al col·legi. El que més m’atrau d’ella és la mirada amb què contempla el món, que li fa dir que “tot és gràcia”, perquè en tot hi veu l’alè diví.

(Proyecto blau-final_Maquetaci363n 1)

Publicat dins de Capvespre | Deixa un comentari

Setembre, 30 divendres

sanefa.qxd

Món

30

Hem viscut la setmana que acaba uns esdeveniments de gran calat, de signe ben diferent. Un d’ells –la guerra de Síria– fa anys que dura i no se’n veu el desllorigador perquè per damunt de tot el que s’imposa són els interessos geoestratègics, polítics i econòmics.

30-siria

Costa entendre que la humanitat no sigui capaç d’aturar aquests horrors. Hi ha l’ONU: la plataforma que en principi vetlla per la pau a tot el món, i no dubto que, malgrat tot, sort en tenim que existeixi. Però em pregunto com pot ser que la bona voluntat de moltíssimes persones i de moltes nacions no pugui acabar amb aquestes guerres tan monstruoses.

COLOMBIA-REBELS/CUBA

En canvi, hem assistit a la firma del cessament del foc entre l’exèrcit i la guerrilla de les FARC, a Colòmbia. Discursos emotius, i el pensament que ja era hora que acabés una lluita que ha causat la mort i la destrucció sobretot entre les persones més pobres i humils. Que hagi costat tant em fa tornar al pensament que cada dia veig més clar: el del perill del dogmatisme i de la radicalitat ideològica, que s’imposa per damunt de les persones. Que els governs actuen sovint de manera injusta és cert. Cal denunciar-ho i oposar-s’hi. Però fins que els que tenen qualsevol mena de poder no es moguin primordialment pel servei de les persones, els conflictes no cessaran. M’ha agradat molt el que ha dit el cap de la guerrilla: “Preparémonos para desarmar las mentes y los corazones”. Es podran lliurar les armes però si els dogmatismes no donen pas a una mirada humana i compassiva vers la gent, la pau no es farà present.

Barcelona. El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, se sotmetrà a la qüestió de confiança. Discurs inicial

El president de la Generalitat, Carles Puigdemont

Potser per això m’ha agradat tant el discurs que ha fet el president Puigdemont al demanar la confiança al Parlament. Ha parlat, és veritat, del procés cap a la independència,i ho ha fet amb fermesa i determinació, adduint que és un mandat expressat pel poble, a les urnes. Però ha parlat de manera tranquil·la i respectuosa, i convidant els qui no ho veuen clar i els qui s’hi oposen, a sumar-s’hi, si més no a l’hora de dissenyar el nou estat perquè –ha afirmat– el nou estat es fa per a tothom. Ningú no en serà exclòs. No és la independència que lloo ara, sinó la manera de caminar-hi, aquest fair play, que tan bé encarna Carles Puidemont.

¿No és un goig que això sigui així, en un món tan bronc com el que ens rodeja?

(Proyecto blau-final_Maquetaci363n 1)

Publicat dins de Capvespre | Deixa un comentari

Setembre, 25 diumenge

 

sanefa.qxd

Els déus petits

Només un apunt i una breu reflexió. La reflexió la podria resumir amb dues frases, que he fet meves: una, “el déu de les petites coses”. L’altra, “l’eternitat de les hores”. Són els títols de dos llibres, que m’agradaria copiar i posar a dos de meus, que publicaria amb la selecció de gloses dels darrers dietaris, i que s’afegirien als similars que ja he publicat, un amb el títol de Vuitanta anys i l’altre, amb el de Llum al corraló.

el-bisbe-mort

La muntanya coneguda com El Bisbe Mort separa el Baix Empordà de l’Alt. Fotografia feta a l’albada

Hi pensava ahir, en l’estada que vaig fer a Fonolleres amb els amics Madueño-Garro i Barreres-Vida, enmig d’un munt de petites coses que van fer que el dia fos molt bonic. En primer lloc, la celebració de l’amistat. Trobar-nos, enraonar, esmorzar, dinar plegats a la galeria, amb la vista de la muntanya del Bisbe Mort a l’horitzó, i els camps de conreu estesos al davant. I el passeig per la vora del Ter quan arriba al mar. Veure junts la victòria del Barça…

el-ter

El riu Ter arriba al mar, a tocar de les Illes Medes

Mentre els altres s’ocupaven dels mesters de la casa vaig assaborir el silenci del lloc. Per llegir m’havia endut el llibre El gran silenci, de l’ermità de Sant Salvador de Bellver, Marcel Capellades, que va ser monjo de les cartoixes de Montalegre i de la Grande Chartreuse de Saint Pierre. “La cartoixa és el gran silenci –escriu–, una música callada, la soledat sonora”. Ve a dir que quan el soroll calla, les coses parlen.

fonolleres-pquia

Absis de la parròquia de Fonolleres

Vaig passar una estona rere l’absis de la parròquia, a tocar de la casa dels Madueño, on hi  havia hagut el cementiri del poble. Unes velles pedres del primitiu absis preromànic recorden aquell temps, que avui ens queda molt lluny. Al matí, passejant per la vora del riu vam veure un exemplar de la papallona dels cards. Un dia abans n’havia llegit la història. ¿Com hauria pogut saber que un insecte aparentment tan fràgil arriba a Europa procedent de l’Àfrica havent fet més de quatre mil  quilòmetres, si no hagués llegit l’article que en parlava?

papallona-dels-cards

Papallona dels cards (“Vanessa cardui”), arribada de l’Àfrica

Viure contemplant i escoltant, amb l’ànima callada. Ens adonaríem de com n’està de ple, el món, de petites coses que són com déus,  i en sentiríem la seva veu.

 

(Proyecto blau-final_Maquetaci363n 1)

Publicat dins de Capvespre | 1 comentari

Setembre, 23 divendres

sanefa.qxd

“La Mercè, sense la Mercè”

merce-cartellLlegeixo a la secció de cartes al director del Punt-Avui un escrit d’Enrique Calico, de Barcelona, de la que en copio uns fragments: “Com a barceloní de socarel, escric amb tristesa, perquè celebrem les festes de la nostra patrona sense la nostra patrona; les festes de la Mercè sense Nostra Senyora de la Mercè” I enumera els actes que han desaparegut: “la processó amb gegants i capgrossos, amb el municipals a cavall tocant les trompetes”, les confraries, la Verge… I conclou amb una queixa amarga: “Què passa, senyors organitzadors? Això no té sentit”.

merce-pere-nolasc

El nom de la Mercè té un origen que seria bo recordar. Ve de l’orde religiosa que el mercader barceloní Pere Nolasc va fundar el 10 d’agost de 1218, amb la col·laboració de Ramon de Penyafort i la protecció del rei Jaume I. La finalitat de l’ONG era redimir els cristians que els musulmans havien fet captius, mitjançamnt l’entrega de diner i, en casos estrems, oferint-se com ostatges.

Els canvis són el reflex de la traannsformació que ha experimentat la nostra societat que, de ser oficialment catòlica, s’ha convertit en laica. A la gent que viu la secularització amb convicció i un cert toc antireligiós li molesten les manifestacions heretades de la societat dels temps de cristiandat que, com és natural, porten la marca de la religió catòlica. Abolida la confessionalitat de l’Estat, hi ha la voluntat “justa” i convenient de separar la religió i la societat civil. Però per dur-ho a la pràctica cal molt de seny i sensibilitat. I no deixar-se portar per prejudicis ideològics o sentimentals (ni pel fanatisme religiós ni per l’al·lèrgia contra la religió).

merce-processo-2

Processó de la Mare de Déu de la Mercè

Cal tenir present que la major part d’aquestes celebracions tenen una repercussió que va més enllà de la fe, perquè a còpia d’anys de viure-les, el poble se’ls ha fet seves. Poso el cas d’una processó (i penso en concret en la de Sant Fèlix, de Vilafranca). La “presideix” sense cap mena de dubte la figura del sant. ¿Se l’hauria de  treure? Una figura –com passa amb la Mare de Déu de Montserrat, o amb Sant Jordi… i en general, amb els patrons de tots els pobles– que ha passat a ser patrimoni del poble. A Vilafranca a la processó els capellans ja no hi van, tot i que l’entrada del sant en la basílica sigui el moment àlgid de la processó. A aquest tipus de celebracions, ¿no se’ls pot reconèixer el caire cultural i folkòric, i popular!, i mantenir-les?

Tot està en saber reinterpretar les tradicions i adaptar-les als nous temps. De fet, ningú derruirà una catedral gòtica, per carregada que estigui de sants i de creus!

merce-tanit-2

Tanit, “deessa” púnica, patrona de la fertilitat. Molts segles objecte de culte, avui en la Santa Coloma “laica” dóna nom als premis més importants de la ciutat. (Segurament perquè una seva imatge es trobà al iber, ara al museu de la Torre Balldovina).

 

(Proyecto blau-final_Maquetaci363n 1)

Publicat dins de Capvespre | 1 comentari

Setembre, 21 dimecres

sanefa.qxd

Plantes a la finestra

21-finestra

Fa temps que penso posar plantes a l’ampit de les dues finestres de casa. Temps enrere vaig provar mantenir-hi  geranis, però van resistir poc temps els atacs d’una emprenyadora papallona, i van acabar esllanguint-se, tot i aplicar-los uns líquids que a la botiga de plantes m’havien recomanat. Va ser, però, sobretot, la calor. Les meves finestres miren a migdia, Tot el dia hi peta el sol i molts dies el termòmetre puja gairebé als 40 graus. Els geranis m’agraden molt, en especial els vermells-sang. Eren les plantes ornamentals que teníem a Can Fatjó, a les galeries i al mur de sobre la porxada, i molt sovint me n’encarregava jo, de regar-los.

pensamientos8

Després vaig substituir-los per pensaments. Un conjunt virolat, flors roges, flors blaves, flors blanques, flors grogues… Em diuen que és la planta més adequada per l’hivern. Però tampoc van durar gaire temps. Unes setmanes. Suposo que també per la calor. Ara m’he decidit per plantes menys “boniques” però més resistents. Hi he posat una mata de farigola i una altra de menta. La farigola espero que duri. Vol sol. I en terrenys secs i poc humits es manté bé i, privada d’humitat, guanya en olor. M’agrada tenir-ne sempre a casa per adobar la carn, la truita a la francesa, la sopa de pa… L’altre dia vaig obrir el calaix per agafar-ne un pessic i em vaig trobar que ja no me’n quedava. Això em va donar la idea de plantar-ne a l’ampit d’una de les finestres. De la menta, en canvi, no n’espero gran cosa. Als vespres la veig pansida, derrotada pel sol. La rego, l’endemà al matí apareix eixorivida però al migdia ja s’ha rendit.

Potser intentaré omplir els buits que quedin al costat de la farigola amb pensaments, un altre cop, i en plantaré també en l’habitació on treballo. Encara que durin poc. Disfrutar de la meravella de les flors i estar pendent d’elles bé val la pena. A més, l’atenció personal a la supervivència d’uns humils éssers vius m’acosta al miracle de la vida.

D’altra banda em sembla que els pensaments –pel nom, per la figura de la flor, pels tons que agafen– són com una imatge de la tardor: l’estació més nostàlgica de l’any.

(Proyecto blau-final_Maquetaci363n 1)

Publicat dins de Capvespre | 1 comentari

Setembre, 19 dilluns

sanefa.qxd

Historicitat de l’esdeveniment Crist

lluc-simbolRepresentació simbòlica de sant Lluc

M’ha interessat molt l’apartat que Fitzmyer dedica a a l’esdeveniment Crist com a fenomen històric. El tema és important, atès que els Evangelis i el Fets dels apòstols s’escriuen probablement un parell de generacions després de la mort de Crist, quan l’església ja s’havia originat, i sentia la responsabilitat de donar a conèixer la persona de Jesús i el seu missatge a les comunitats cristianes que anaven sorgint. Com és natural, l’ensenyament no es feia des de la història sinó des de la fe.  Com subratlla Fitzmyer, en els Evangelis de Mateu, Marc i Joan amb prou feines es fa referència a les dades geogràfiques i històriques, fins al punt que “todo lo que cuentan estos evangelistas aparece tan absolutamente desvinculado del curso de la historia contemporánea, que bien pudiera considerarse como ‘sucedido en un rincón‘”.

Sant Lluc, en canvi –que escriu per als creients de cultura grega– fa la seva obra, a més, com a historiador, segons la manera dels historiadors grecs. R. Bultman afirmà que “Lucas concibe el cristianismo como ‘un feómeno de la historia universal’“, sense que oblidi la dimensió “kerigmàtica”, pròpia del creient. Fitzmyer sintetitza l’estudi que fa de la historicitat de l’esdeveniment Crist amb la següent afirmació: “La narración lucana de la actividad de Jesús entra en relación con la historia universal por tres canales: por sus sincronismos con la historia del Imperio romano, por sus vinculaciones con la historia de Palestina y por su apertura a la historia del cristianismo“.

Emperador Tiberi

Emperador Tiberi

Dels fets concrets que reporta l’autor en cito només uns exemples. Del sincronisme amb l’Imperi romà  escullo la referència que Lluc fa de l’inici de la vida pública de Jesús, en temps de Joan Baptista , que correspon a l’any 15 del regnat de l’emperador Tiberi –és dir, entre l’agost i el setembre de l’any 28 de la nostra era-. “Lucas presenta el acontecimiento Cristo  y su continuidad en la Iglesia naciente como un fenómeno enraizado en la historia romana del siglo I”. Fitzmyer afegeix que “el conjunto de relaciones no se limita a la historia romana (…) sino que incluye la historia política de Palestina, con la representación de Herodes Antipas, virrei de Galilea; Filipo, virrei d’Iturea i Traconítide, y Lisanio, virrei d’Abilene“. I no cal dir de quina manera en els Fets Lluc relaciona sant Pau i sant Pere amb les dades històriques de l’Església primitiva de Jerusalem.

Torno al que ja vaig escriure ahir. Tothom té dret a dir que aquests fets no li interessen. Però a mi em sap greu que se’n parli desconeixent-los.

(Proyecto blau-final_Maquetaci363n 1)

Publicat dins de Capvespre | Deixa un comentari

Setembre, 18 diumenge

sanefa.qxd

“L’esdeveniment Jesús”

cristCrist, de Rembrandt

Ja fa uns mesos que vaig llegir l’estudi del reconegut biblista Joseph A. Fitzmyer sobre els Fets dels Apòstols. Fitzmyer és un jesuïta de més de 90 anys, que ha dedicat tota la vida a l’estudi de la Bíblia, en especial de sant Pau i de l’evangelista Lluc. Acabada la lectura dels dos llibres sobre els Fets, porto ja unes setmanes llegint el primer volum dels quatre que dedica a l’Evangeli de sant Lluc. Els Fets i l’Evangeli originàriament formaven una sola obra, de dues parts: una primera en la qual s’acosta a la figura i a l’obra de Jesús, i una segona, en la que narra l’expansió de l’evangeli per “tot el món“, mitjançant la predicació dels dotze apòstols i dels deixebles.

En la llarga introducció que Fitzmyer dedica a l’Evangeli m’ha cridat l’atenció l’expressió “L’esdeveniment Jesús”, una frase encunyada per remarcar la incidència que Jesús ha tingut en la història de la humanitat. Penso que el “fet Jesús” no solament ha establert el nostre calendari, dividint en dues grans èpoques, la d’abans del naixement de Crist i la que ve des d’aleshores, que ja compta amb 2.016 anys. Això del calendari podem dir que té una rellevància poc “important”, sobre tot si ho comparem amb la impregnació que el cristianisme ha tingut en la nostra vida i cultura.

el-regne

Tornant a la incidència de l’esdeveniment Crist, em pregunto com s’explica que un personatge tan decisiu en la història de la humanitat desperti en el públic en general poc interès. Sens dubte es pot culpar l’Església de no saber presentar al món d’avui el rostre atraient de Jesús. Però una persona que pensa i que es té per intel·lectualment lliure i autònoma, és prou gran per esbrinar per ella mateixa qui va ser Jesús i quin és el sei missatge,  més enllà de sostenir respostes captades, amb les que se sol despatxar el tema, o acceptant acríticament el que apareix en determindes novel·les aparentment “històriques”, com les exitoses El regne El testament de Maria dels celebrats autors moderns Emmanuel Carrère i Colm Tóibin.

tolbin

No m’esstranya que seriosos intel·lectuals es queixin de l’oblit de l’humanisme clàssic rere el culte a la tècnica i a la ciència. En aquesta línia ¿no és encara més greu la ignorància que es té de l’esdeveniment Jesús, quan no ens costaria gaire reconèixer que pertanyem a la cultura cristiana?

(Proyecto blau-final_Maquetaci363n 1)

Publicat dins de Capvespre | 3 comentaris