Enyor de la bellesa
Les nenes de Jaume Plensa “tanquen els ulls i la seva bellesa fugaç queda immortalitzada. L’escultor allarga els caps per distanciar-los del material i concedir-los una qualitat totèmica i espiritual”. Exposició Sala Senda, c. Trafalgar 32 (T. 934 876 759)
Fa dies que no escric. L’endemà de Reis volia fer una glosa comentant la sensació que em deixà la retirada del pessebre que havia muntat a casa, i l’acabament de les festes nadalenques. Però de seguida l’agenda se’m disparà. Coses programades de feia temps, més l’aparició de compromisos inesperats que no podia refusar, perquè venien d’amics i familiars… I amb l’esperit destarotat m’ha costat posar-m’hi. Anava embolicant amb paper de diari les figures i les ficava en la capsa on s’estaran fins al pròxim Nadal. Pensava que l’aire nadalenc que, en certa manera, ens tocà a tots, s’esvairia; i que de nou ens guanyaria la feina i el pes dels esdeveniments. El pensament que el nou any no serà millor que el que deixem enrere, i la persistència del drama dels refugiats i la del terrorisme, em pintaven molt negre el 2017, que acabem d’encetar.
Ceràmica exposada en l’aparador d’una botiga. Exemple de com un art senzill i popular pot convertir-se en un cant a l’alegria de viure.
Sort -em deia- que a Catalunya vivim il·lusionats per uns canvis extraordinaris! I no poca gent, ho viu, sinó moltíssimes persones; uns canvis que esperem que repercutiran en la transformació del país, que beneficiarà la ciutadania en general i tambe el conjunt d’Espanya, en refer unes relacions actualment enverinades. M’il·lusiona pensar, també, que finalment Catalunya podrà obrir la porta per acollir milers de refugiats, com desitja la població, i que el govern estatal ens prohibeix. Però tot i viure amb goig aquesta esperança, sé que trobaré a faltar en l’atmosfera del dia a dia el toc d’ingènua bondat de les festes nadalenques. L’atenció dels mitjans de comunicació l’acaparen els fets que la societat té com importants, i que sens dubte ho són. Però s’oblida massa la bondat i la bellesa que són, també, pertot.
El “déu de les petites coses” es troba arreu, com en les humils herbes silvestres que embelleixen els camps i els boscos amb les seves precioses flors
Trobo a faltar la valoració de les coses petites, el punt màgic que fa que els dies de Nadal se celebri que en la nit més fosca de l’any tots els camins vagin a la cova on hi ha un infant que acaba de nèixer. El cineasta Paolo Sorrentino que confessa que el món, tan sòrdit i tan banal, li fa fàstic, proclama que el que ens salva és la bellesa. Per als humanistes grecs -i per l’humanisme crisstià- la bellesa no és un consol que ens sosté mentre peregrinem en aquest món, però que acaba també morint, sinó que és un sacrament que ens lliga amb l’eternitat perquè la bellesa que veiem aquí és un reflex de la Bellesa divina.
No és en la perfecció del cos que es troba la bellesa -afirmà Sòcrates- sinó en l’interior de la persona. Però un cos bonic, com també una flor o el cant d’un ocell, en la seva harmonia “material” reflecteixen meravellosament la intangible Bellesa, que amara tot l’Univers
Començava l’any amb el propòsit ferm de no desaprofitar cap moment per contemplar la bellesa de la que el món -malgrat tot- n’és ple.
CAPVESPRE jps 